La diversitat i el dret a descobrir-se

 

Advertiment al lector: aquest article conté referències a peres, pomes i altres elements fruiters susceptibles d’establir vincles afectius lliurement consentits. Qualsevol semblança amb debats polítics reals no és cap coincidència.

El debat sorgit al voltant de Wicked ha reobert una conversa que va molt més enllà d’una pel·lícula. Per a alguns, representa una oportunitat per parlar d’identitat, orientació i diversitat amb els més joves. Per a d’altres, planteja una pregunta legítima: fins a quin punt ha d’arribar la intervenció educativa en qüestions tan personals?

La meva reflexió no neix del rebuig a la diversitat. Ben al contrari.

Pertanyo a una generació que va créixer durant els anys setanta. Vaig estudiar en un col·legi de monges en una època en què no existien programes específics sobre identitat, orientació sexual o gènere. I, tanmateix, el lesbianisme era una realitat perfectament visible. No perquè s’ensenyés. Simplement perquè existia.

Anys més tard, en el món del teatre, vaig conviure amb total naturalitat amb ballarins, actors i creadors homosexuals. En aquell entorn, molt abans que aquestes qüestions ocupessin titulars o formessin part de programes educatius, la diversitat era una cosa quotidiana. Formava part de la vida. De les amistats. De la feina. Dels afectes.

Mai vaig necessitar una xerrada per comprendre que totes les persones mereixen respecte. Ho vaig aprendre vivint.

Per això observo amb certa prudència una tendència creixent a convertir qüestions profundament personals en objecte d’intervenció educativa cada vegada més primerenca.

No em preocupa que els infants aprenguin que existeixen persones diferents. Sempre ha estat així i em sembla positiu que comprenguin que qualsevol persona mereix dignitat, respecte i protecció davant de qualsevol discriminació.

El que em genera dubtes és una altra qüestió: si correspon a l’escola impulsar processos d’identificació personal en edats en què molts infants encara estan construint aspectes bàsics de la seva personalitat.

Existeix una diferència important entre ensenyar respecte i suggerir recerques.

Entre explicar que la diversitat existeix i animar els menors a interpretar-se a si mateixos a través de categories identitàries concretes.

Entre informar i influir.

La infància i l’adolescència tenen els seus propis ritmes. Alguns joves es formularan determinades preguntes molt aviat. Altres ho faran més tard. Molts trobaran respostes a través de l’experiència, de la convivència, de les relacions humanes i del pas del temps, igual que ho van fer generacions anteriors. No crec, tanmateix, que la feina estigui acabada.

Només cal observar la reacció que encara generen determinades històries afectives. L’atenció suscitada per la vida afectiva de Rosalía ha estat rebuda per molts amb absoluta naturalitat i celebrada com una mostra més de llibertat individual. Però també ha provocat burles, desqualificacions i comentaris despectius a les xarxes socials.

Aquesta contradicció revela una cosa important: continuem vivint en una societat on el respecte encara no està plenament consolidat.

Afortunadament, vivim en un país on les llibertats individuals compten amb una àmplia protecció legal i social. Tanmateix, seria ingenu pensar que els avenços assolits són irreversibles.

La globalització no només mou persones; també desplaça valors, creences i visions del món. Algunes enriqueixen les nostres societats. D’altres poden entrar en conflicte amb principis que considerem fonamentals, com la igualtat entre homes i dones, la llibertat afectiva o el respecte a les persones independentment de la seva orientació sexual.

Per això el repte actual no consisteix únicament a reconèixer drets, sinó també a preservar-los. No davant d’una població concreta, sinó davant de qualsevol forma d’intolerància, prejudici o fanatisme que pretengui limitar la llibertat dels altres.

Les discriminacions canvien de rostre amb el pas del temps, però el seu mecanisme continua sent el mateix: assenyalar el diferent i qüestionar el seu dret a viure en llibertat.

I, tanmateix, és precisament aquí on trobo una de les raons de la meva reflexió.

No necessitem dir als joves qui són. Necessitem assegurar-nos que ningú sigui rebutjat per ser qui és.

L’amor mereix respecte, independentment de qui estimi cadascú.

La tasca pendent no és orientar identitats. És erradicar el menyspreu, la burla i la discriminació que encara acompanyen moltes d’elles. Perquè la diversitat no necessita ser creada. Ja existeix. El que necessita és ser respectada.

I és aquí on l’educació exerceix un paper fonamental.

No per dir als joves qui són.

No per suggerir-los qui podrien ser.

Sinó per garantir que, quan arribi el moment de descobrir-ho per si mateixos, puguin fer-ho en llibertat i sense por.

Si després de cinquanta anys continuem veient com una relació sentimental provoca tants aplaudiments com burles, potser la prioritat no és orientar identitats, sinó aprendre definitivament a respectar-les.

La diversitat mai no va necessitar permís per existir. El que continua necessitant és respecte.

I el respecte no neix realment d’una assignatura ni d’una xerrada puntual. Neix, sobretot, d’allò que els infants observen cada dia a casa. De com els adults parlen dels qui són diferents. De la manera com reaccionen davant la diversitat. Dels valors que es practiquen molt abans que puguin formular-se amb paraules.

L’escola pot reforçar aquests principis. Pot contribuir a consolidar-los. Pot oferir eines per a la convivència. Però les primeres lliçons de respecte solen rebre’s entre les parets de la llar. És allà on els infants aprenen si la diferència desperta curiositat o rebuig, comprensió o prejudici, proximitat o distància. Perquè els valors més profunds no solen transmetre’s mitjançant discursos. Es transmeten mitjançant l’exemple.

I algunes de les coses més importants de la vida no s’aprenen en una xerrada. Es descobreixen vivint.

Postdata.

Lluny queden aquells temps de les peres i les pomes. No perquè hàgim descobert res de nou, sinó perquè hem acabat reconeixent una cosa que la història feia segles que mostrava.

Molt abans de les xarxes socials, de les campanyes educatives i dels debats televisius, les persones ja estimaven, desitjaven i construïen vincles de formes molt diverses. També a l’antiga Tàrraco. També en tantes èpoques que avui contemplem amb la còmoda il·lusió que eren més simples que la nostra.

Tot i que, ben pensat, aquella metàfora tenia la seva gràcia. Ens van explicar que les peres eren peres i les pomes eren pomes. I era veritat. El que potser van oblidar mencionar és que algunes peres s’enamoraven d’altres peres, algunes pomes d’altres pomes i algunes peres d’algunes pomes.

I, malgrat això, el món va continuar girant.

Després de dècades de debat públic, una conclusió sembla inevitable: continuem dedicant una quantitat extraordinària d’energia a les preferències fruiteres dels altres.

Mentrestant, el respecte continua esperant la seva collita.

I permeteu-me una última observació generacional. Fa dècades que convisc amb la diversitat. Des que alguns prohoms ja discutien sobre la composició de la macedònia. A jutjar per la durada del debat, no descarto que alguns ja hi fossin en temps d’Escipió.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.