No és gaire suposar.
A la vida he passat per dos incendis en blocs d’habitatges. I no desitjo a ningú viure una experiència així.
L’olor. La por. La incertesa. La sensació que una cosa quotidiana pot convertir-se en una tragèdia en qüestió de minuts.
Potser per això miro determinades situacions d’una altra manera.
És públic i notori que existeixen restriccions relacionades amb el foc durant bona part de l’any, especialment en èpoques de risc i en zones habitades.
Tanmateix, en menys de cinc mesos he viscut dues situacions que m’han deixat perplexa.
La primera va passar de nit. Una intensa olor de cremat i una important presència de fum procedents d’un jardí proper van cridar la meva atenció.
Des de casa meva es podia apreciar una foguera al terra de la parcel·la.
Per prudència, vaig alertar la policia local i posteriorment vaig sol·licitar informació pels canals oficials. A dia d’avui continuo sense disposar de número d’expedient, registre de la incidència ni resposta a preguntes tan senzilles com quines mesures es van adoptar o si aquella actuació era legal.
Cal afegir un detall important.
Aquell jardí no és un espai aïllat. Conté arbres que sobrepassen la línia divisòria de la finca i arriben a una alçada superior a quatre plantes, situant-se molt a prop del nostre edifici.
Arbres que, precisament per les seves dimensions i proximitat als habitatges, haurien de ser objecte de les corresponents tasques de manteniment i poda preventiva.
Qualsevol persona que conegui mínimament el comportament del foc sap que la vegetació pot convertir-se en una via de propagació. Per això existeixen les distàncies de seguretat, les podes preventives i les limitacions estacionals per realitzar determinades activitats.
Els desastres rarament comencen sent desastres.
Comencen sent una cosa aparentment petita a la qual algú va decidir no prestar atenció.
La segona situació ha tingut lloc fa només unes setmanes. Un veí va encendre una barbacoa de carbó en un balcó envoltat de tendals, mobiliari i altres habitatges.
Novament, per prudència, vaig preguntar per la normativa municipal aplicable a aquest tipus de situacions.
No vaig obtenir una resposta clara.
La conversa va derivar cap a la possibilitat que la qüestió quedés regulada per les normes internes de la comunitat de propietaris, però en cap moment se’m va indicar de manera expressa si existia o no alguna prohibició municipal al respecte.
La resposta que sí recordo va ser aquesta:
—Si no molesta...
I després:
—És molt suposar que s’encengui.
Molt suposar.
Tanmateix, la meva consulta no pretenia endevinar el futur. Pretenia conèixer la norma.
Perquè quan una ciutadana pregunta què diu una ordenança municipal, espera una resposta sobre l’ordenança municipal.
No una valoració sobre les probabilitats que es produeixi un accident.
És una expressió curiosa.
Perquè la prudència i la prevenció consisteixen precisament en això: contemplar escenaris que encara no han succeït per evitar que arribin a succeir.
Els cinturons de seguretat parteixen d’una suposició.
Els detectors de fum parteixen d’una suposició.
Els extintors parteixen d’una suposició.
Les normes de seguretat parteixen d’una suposició.
Ningú instal·la una porta d’emergència perquè l’edifici estigui cremant. S’instal·la abans.
Ningú evacua quan ja és massa tard. S’evacua perquè existeix la possibilitat que alguna cosa passi.
Dit això, vaig traslladar el primer incident a l’administració de la comunitat.
La seva resposta va ser clara i va considerar raonable la preocupació plantejada.
De fet, em van comunicar la seva intenció d’adreçar-se a l’Ajuntament per demanar aclariments, precisament perquè es tracta d’una qüestió recurrent des de fa anys.
No tant per un incident concret, sinó per la proximitat entre ambdues finques en ple nucli urbà i per una situació que fa temps que genera dubtes en matèria de prevenció i seguretat.
Els arbres de la parcel·la veïna sobrepassen la línia divisòria, arriben a una alçada superior a quatre plantes i, durant episodis de vent considerable, es balancegen de manera visible sobre l’entorn immediat dels habitatges.
I potser és aquí on resideix una part de la reflexió.
Quan una situació es repeteix en el temps, quan genera dubtes de manera continuada i quan tant veïns com administradors continuen buscant respostes, sembla lògic pensar que la informació hauria de ser accessible, clara i coneguda per tothom.
No deixa de resultar paradoxal que una ciutadana formuli preguntes sobre prevenció i seguretat i acabi trobant més comprensió en l’administració de la seva comunitat que respostes concretes sobre la normativa aplicable.
Per això em pregunto què s’espera exactament dels ciutadans quan detecten una situació que consideren potencialment perillosa.
Que mirin cap a una altra banda?
Que esperin que passi alguna cosa?
Que truquin únicament quan les flames ja siguin visibles?
Sempre se’ns parla de col·laboració ciutadana. D’implicació. De responsabilitat compartida.
Però de vegades tinc la impressió que la col·laboració ciutadana només resulta útil quan confirma allò que algú ja ha decidit fer.
Quan un ciutadà sol·licita informació, aclariments o respostes sobre qüestions de seguretat, la col·laboració sembla deixar de ser un camí d’anada i tornada.
El que sí que em preocupa és la sensació d’haver rebut respostes més pròximes a una opinió personal que no pas a un aclariment sobre la normativa aplicable.
Potser per això, si torno a trobar-me davant d’una situació semblant, optaré per consultar directament els serveis de bombers.
No perquè esperi una resposta diferent, sinó perquè la prevenció d’incendis forma part del seu àmbit de coneixement i experiència.
Al cap i a la fi, els qui treballen cada dia amb les conseqüències del foc saben millor que ningú que la prevenció sempre sembla exagerada... fins que deixa de semblar-ho.
I així em quedo.
Pensant que potser no és gaire suposar que un foc es pugui estendre.
El que sí que sembla molt suposar és que una consulta raonable obtingui una resposta raonable.
I aleshores un comença a preguntar-se si la col·laboració ciutadana és una realitat o simplement un altre mite urbà.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
