El món del teatre plora la mort d’Ángel Alonso, un director fonamental de les arts escèniques a Catalunya. Amb més de cinquanta anys de trajectòria, ha deixat un llegat importantíssim.
En aquest gremi, moltes persones poden explicar vivències relacionades amb el director teatral Ángel Alonso.
La meva queda en una anècdota.
Ens vam conèixer al cafè del desaparegut Teatre Arnau i el vaig convidar a presenciar una obra en què jo treballava.
Tot i que el gènere no li interessava, va ser molt cortès i s’hi va quedar. Crec que no li calia la meva invitació: tenia passi lliure per tot el Paral·lel.
Va esperar que acabés i, vaja, aquella frase que ja m’havia dit vuit anys abans Alfonso Nadal, a l’Oasis de Saragossa, em va resultar reveladora:
—Què hi fas, aquí?
En un principi no vaig saber què respondre, excepte:
—És una feina que no permet gaires possibilitats de tria, senyor Alonso. Però he tornat. M’han portat al Paral·lel com a coreògrafa, deu anys després d’haver-lo abandonat com a corista. Són artistes que aprecio i respecto. Ja ho sap: avui aquí i demà allà. Vinc del music-hall.
—Podries ser en un altre lloc, tens més possibilitats —va respondre.
Ja no vaig dir res. Li vaig donar les gràcies.
Abans de marxar, em va dir una cosa que no he oblidat:
—Aquell Libertango... aquella presentació d’Applause... No t’assembles a ningú que conegui. No perdis el teu segell.
Jo tenia trenta-cinc anys, un nou projecte de vida a Salou, lluny de la colla habitual, sense temps per adaptar el matalàs laboral a negociacions dignes de diplomàtics i, per què no dir-ho?, també de proxenetes.
A més, mai havia tingut relacions amb el teatre establert, el “seriós”, el dels grans titulars i els aforaments de prestigi.
—Senyor Alonso, jo soc aquella nena de cinc anys que va fugir de casa perquè va pensar que, si s’havia portat malament, ja no l’estimarien. I va ser la seva mare, veïna de la casa del davant, qui em va acollir i va avisar la meva mare i la meva àvia.
Aquella fugida, deguda a la por primerenca de no ser estimada, podria haver acabat malament en altres circumstàncies. A la senyora, disculpeu que no en recordi el nom, li vaig donar instruccions: em faltava el pijama, m’hauria de portar a l’escola i calia treure’m l’escaiola del bracet trencat.
El cas és que, quan estimo algú o trobo sintonia, sempre dic:
—Fugim-nos!
Em passo la vida fugint de llocs, de persones i d’emocions que, tard o d’hora, m’atrapen per altres vies.
Aquell amor, per qui havia abandonat Barcelona, havia estat amb mi a la funció la nit anterior. Només va fer un comentari en sortir:
—Estic incòmode... No sé si m’agrada veure’t a l’escenari o potser ja hauries de deixar-ho.
Així que...
I des d’aleshores, aquell any 1995, ja vivint a Salou i dirigint una escola de dansa, sí que vaig aplicar més criteris professionals a l’hora de triar. Hi vaig continuar, però, és clar, vaig pagar les conseqüències de canviar un amor que creia segur i que no ho va ser per la realització que vaig trobar en una professió que forma part de la meva identitat.
La mort del senyor Alonso m’ha fet recordar tot allò: aquella tremenda incertesa per a algunes coses i aquella determinació feroç per a d’altres.
L’escola i jo, tres anys després, continuàvem sense aquell amor. Ho vaig poder suportar fins que vaig entendre per mi mateixa la mateixa pregunta:
—Què hi fas, aquí?
I vaig posar tot el meu esforç a continuar des de zero.
Que sembla ser la meva constant vital.
El meu no ha estat una bohèmia trasnochada. Ha estat treballar i treballar, creient que cada dia comptava.
I sí. Comptava.
Perquè és la meva vida.
Soc una hacker del meu destí. Si més no, si cregués que estava escrit, hauria d’admetre que he trencat tots els codis massa vegades.
I crec que el senyor Alonso, acostumat a les grans figures, ho va entendre. La seva honestedat, sent pràcticament desconeguts, em va posar un mirall al davant, en aquella etapa tan complicada en què avances sense saber si t’estàs passant de parada o de frenada.
Però he entès, amb tant anar i venir, que l’amor va amb tu. I la professió també me l’ha donat, a través de les satisfaccions i de moltíssimes persones que han format part de la meva vida.
I és clar, amb els anys, ha guanyat la identitat. I també aquell amor únic, en una vida, que està còmode amb mi perquè accepta qui soc.
El senyor Alonso va ser això.
Un senyor.
Una sola vegada.
Descansi en pau.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
