Cada vegada que s’exalten els beneficis d’una tecnologia em pregunto quina part de la història no s’està explicant.
Aquesta vegada el dubte em va sorgir durant un viatge en tren entre Tarragona i Saragossa, mentre per la finestreta se succeïen, gairebé sense interrupció, parcs eòlics que semblaven haver-se apoderat del paisatge.
No puc evitar veure-hi enormes moles que han canviat la fesomia de muntanyes i planes. I ara també del mar. Aquella imatge em va portar a fer-me diverses preguntes. Com afecten la fauna? Què passa amb els aerogeneradors marins? Què farem amb aquests gegants quan arribi el final de la seva vida útil?
La curiositat va poder més que jo, així que vaig recórrer al meu particular Consell General d’Intel·ligència Artificial. No buscava que em donés la raó. Buscava preguntes que normalment no apareixen quan se celebren les bondats d’una tecnologia. I, com acostuma a passar, com més aprofundia, menys rotundes em semblaven les respostes.
Vaig descobrir que un aerogenerador acostuma a funcionar entre vint i vint-i-cinc anys. Una gran part de la seva estructura es pot reciclar sense gaires problemes. El veritable repte semblen ser les pales, fabricades amb materials extraordinàriament resistents i, precisament per això, difícils de reciclar.
Durant anys, en alguns llocs, la solució va consistir a tallar-les i enterrar-les. Ben aviat vaig comprendre que no hi ha una resposta senzilla. Hi ha qui sosté que aquests materials són molt estables i no representen un risc comparable al d’altres residus tecnològics. Altres posen l’accent en l’enorme volum que ocupen durant dècades, en l’impacte que suposa enterrar-los o en els riscos que podrien comportar si s’incendiessin. Mentrestant, alguns països ja han decidit que no han d’acabar en abocadors i la indústria busca noves maneres de reciclar-los o reutilitzar-los.
Mentre avançava el viatge em va venir una altra idea al cap. Al llarg de la història hem construït moltes infraestructures convençuts que resolien un problema immediat i només anys després ens hem preguntat què calia fer-ne quan deixaven de ser útils. Va passar amb antigues línies ferroviàries, amb instal·lacions industrials, amb centrals energètiques i amb tantes obres que un dia van simbolitzar el progrés. Potser els aerogeneradors no en seran una excepció.
Hi va haver un temps en què talar un pi semblava poc menys que un assassinat ecològic. Avui acceptem amb força naturalitat enormes estructures industrials perquè produeixen energia o perquè es presenten com una peça imprescindible de la transició energètica. No pretenc establir equivalències. Només em crida l’atenció la rapidesa amb què canvien els arguments... i la manera com acabem mirant el paisatge.
Durant uns segons vaig mirar per la finestreta i vaig tenir l’estranya sensació d’estar travessant un escenari de Dune. Només faltava que un cuc gegant emergís de la terra entre aquells molins, convertits en els gegants de la Manxa del segle XXI. La imatge era tan absurda com inquietant.
Això sí, vaig poder certificar una cosa: arbres, el que es diu arbres... encara n’hi havia. I, si més no, una utilitat inesperada sí que els he trobat: per espantar els coloms de Tarragona, aquests gegants semblen absolutament imbatibles.
Quan el tren va arribar a Saragossa em va venir al cap una altra imatge impossible. Don Quixot i Sanxo Pança caminant al costat de C-3PO i R2-D2, sortits de la mítica La guerra de les galàxies, davant dels gegants de la Manxa del segle XXI.
Potser aquesta vegada Don Quixot no abaixaria la llança.
Potser simplement alçaria la vista... i formularia una pregunta.
Què farem amb els cadàvers dels molins de vent?
De moment, les respostes les deixo a la tecnocràcia.
Jo me’n vaig a caçar cucs a Dune.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
