Quan em van preguntar què volia ser de gran vaig respondre que princesa. Les riallades de les nenes de la classe van ser monumentals. La mestra, intentant posar ordre, va argumentar:
—Si es casa amb un príncep...
El que ningú no sabia era que el meu regne no era d’aquest món. Jo no em volia casar. I, vist com van les monarquies europees, m’alegro d’haver deixat els contes enrere.
Hauria volgut dir, amb els meus set anys, que volia ser investigadora del paranormal i ufòloga, però aquelles professions encara no existien i, ara que existeixen, continuen gaudint de ben poc prestigi.
Vista la fascinació que desperta allò desconegut, escoltin, ja posats a ser ambiciosa, cada vegada que escolto Giorgio A. Tsoukalos defensar les teories dels antics astronautes em dic: això sí que és la feina dels seus somnis. O la de qualsevol persona capaç de posar-hi aquella passió, aquella energia i aquells recursos per convèncer el món que no estem sols.
Bé, Carl Sagan, que es tenia per científic, també es va entretenir a enviar aquella sonda amb un disc d’or gravat amb informació compromesa, en el supòsit que existeixin éssers d’altres galàxies tan avançats tecnològicament que, malgrat tot, l’únic que aconsegueixen és estavellar-se a Roswell o aturar cotxes en carreteres solitàries. I això, si a sobre es dediquen a introduir sondes als abduïts i a practicar mutilacions de bestiar.
Independentment de la veritat absoluta, que ningú no posseeix, hi ha una cosa que no se’ns escapa: sempre passen coses i no sempre tenen explicació.
Que hi hagi gent dedicada a estudiar aquests fenòmens i, a més, s’hi guanyi tan bé la vida, em mereix un sincer aplaudiment. Perquè la constància i l’entusiasme estan infravalorats en una societat que ha perdut la capacitat d’admirar-se i també la valentia de defensar idees, encara que avui ja ningú no acabi a la foguera per fer-ho.
No vaig tenir temps de dedicar un article a Erich von Däniken quan va morir i avui el recupero de passada perquè també mereix un reconeixement que poques vegades rep. Sense les preguntes que va plantejar als seus llibres segurament no hauríem conegut pel·lícules com Alien ni Close Encounters of the Third Kind on el mateix doctor J. Allen Hynek —assessor científic del Projecte Llibre Blau de la Força Aèria dels Estats Units— fa un breu cameo. Ni tanta bona ciència-ficció que ha alimentat la imaginació i les preguntes de milions de persones, sense distinció de raça, sexe o creences.
Més enllà de la veracitat dels fets o d’unes conclusions encara per demostrar, hi ha persones que han callat per por —ara en diem cancel·lació— i d’altres que han defensat els seus plantejaments amb una convicció fèrria, fins i tot caient en el conegut biaix de confirmació.
Igual que quan jo tenia set anys, continuen existint oficis per inventar i misteris per descobrir. Jo em quedo amb les raons dubtoses, perquè els dubtes raonables ja els han esgrimit tota mena d’estudiosos.
Així que, si algun dia em tornen a preguntar què vull ser de gran, respondré que arqueòloga astronòmica i antropòloga còsmica. Arribar a ser-ho no sé si ho aconseguiré; però viure d’una passió com la d’en Giorgio, això sí que ho signaria.
Mira que he viatjat de nit escrutant el cel. Res. El més estrany que m’ha passat va ser anar de gira en autobús amb la companyia de la divina Bibi i despertar-nos, sense cap explicació, al mig d’un camp de blat. Mai no vaig saber si ens vam perdre... o ens van tornar. El conductor mai no va poder explicar com hi vam acabar.
Aquí ho deixo. S’admeten teories. Com més esbojarrades, millor.
Trieu la vostra i divertim-nos intentant esbrinar si l’última ombra que vam veure era un gris... o un reptilià.
I gràcies, Erich, per una ideació capaç de despertar la curiositat i sacsejar els fonaments neuronals de diverses generacions dels qui, alguna vegada, hem aixecat la vista cap al cel.
I want to believe. Això també és un biaix. Hi ha qui creu en els olis essencials i en el poder de les pedres i no el fan miques com a Iker Jiménez, que, al cap i a la fi, és periodista.
Si altres éssers existeixen, potser des de les Plèiades encara ens estan veient arribar amb les caravel·les de Colom.
Em pregunto què deuen pensar els extraterrestres quan veuen que som tan cruels amb les altres espècies, tan desconsiderats amb les nostres pròpies fonts de riquesa i, sobretot... què dimonis fan aquests humans prenent el sol a la platja.
Ja es deia que una intel·ligència superior com la nostra seria incapaç de fer-se entendre amb unes formigues. Espero que, si algú va arribar a rebre aquell disc d’or, no tingui la temptació de jugar amb les nostres fràgils ments quan arribi el moment de defensar aquest punt blau de l’Univers.
No s’ha conegut cap civilització que no hagi volgut imposar-se a una altra. Per què haurien de ser diferents?
Em quedo pensant fora del planeta... perdó, de la caixa.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
