Hi ha sentiment. No hi ha futur. Fi.
Tres línies. Un post mínim que vaig trobar l’altre dia i que ho resumeix tot.
Algunes persones i algunes imatges es van dibuixar a la meva ment. Casos coneguts i d’altres totalment aliens. I, també, la meva pròpia experiència. És com si algú, aprofitant l’scroll maquiavèl·lic del mòbil, posés en paraules tot allò que saps, que has explicat o que et guardes per sempre.
Regular-se, diuen ara. Els pregunto a vostès: què cal regular en una mateixa quan la vida et va plantant episodis que superen qualsevol sèrie de televisió? Ni pur drama ni èpica comèdia. Es diu dramèdia, i és el que ens passa a tots. Quina normalitat s’espera de qui se n’ha escapat sempre per la finestra? La vida t’enxampa in fraganti amb aquests sentiments. I tu, encara que no hi vulguis parar atenció, saps que, efectivament, no hi ha futur.
El cas és que, si miro enrere, sento el vertigen de les relacions tant equivocades com impossibles. Vertigen a la part del darrere de la meva façana, aquella que aguanta l’edat amb l’amor propi que vaig aprendre quan res no era fàcil. Hi ha qüestions que avui, a quaranta i trenta anys vista, semblen restes saldades, però resulta que l’aigua passada que no mou molí arrossega un torrent interior que espera sortir.
A mi m’agradaria saber si allò que no va tenir futur va ser real o una idealització. Potser per això novel·les com El príncep de les marees o Els ponts de Madison County romanen en el meu imaginari amb una àncora que ningú ni res no mou. Mai no es compten les llàgrimes que hem vessat per aquesta falta de futur, quan d’altres van ser més prosaics i alguns, simplement, desagradables. Encara ens fa vergonya mostrar vulnerabilitat, i ens construïm sota capes de desenganys i fracassos comuns, com si la cuirassa fos necessària per anar a comprar el pa. I queda un altre dubte: cal que tot això surti?
I el que més em dol és que tinc dues opcions solament: alliberar aquests ocells de solitud per escrit, amb les conseqüències imprevisibles del control que perds, o callar per sempre. I en tots dos casos ni estic còmoda ni estic convençuda, i això és molt dubtar.
El cor d’una dona és un profund oceà de secrets, ja ho va dir la Rose a Titanic. Jo, com Robert Kincaid, també tinc unes cartes per enviar, però no vull que caiguin en males mans, sota els ulls escrutadors de qui troba un tresor i no sap donar-li valor. Millor escric un llibre sencer. Si algun dia es publica, jo ja no seré viva, i tampoc no sé si hi seran els destinataris, perquè soc dona d’un sol amor des de fa vint-i-cinc anys, però no vaig venir al món a estimar una sola vegada.
Però també he comprovat que rarament els receptors de les meves confidències estan a l’altura del que escolten. La vida present contextualitza, i de vegades el que explico fins i tot espanta. No són temps de donar les gràcies per saber que vam ser estimats en silenci. Quan expresso alguna cosa, ni pretenc ni intento. Jo faig. Jo em defineixo. Jo no agafo rotondes. Només allibero. Només faig saber si em vas importar. Si et vaig estimar. Si et vaig perdonar. Si et vaig considerar massa o si em sap greu no haver correspost. I després hi ha una cosa molt més important: l’estimar present no invalida el sentiment anterior. El col·loca, el reordena.
I no parlo solament d’assumptes romàntics. Parlo del teatre, de la feina, de les oportunitats. Jo, en una mirada i en un gest, he vist el món d’una persona. I també, sense voler jugar a la futurologia, he percebut, solament en uns segons, aquell: No. No és per a mi. No soc per a tu.
Hi ha sentiment. No hi ha futur. Fi.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

