Què em passa? He creat stories a les xarxes. M’he donat un bany de socialité. En menys de dos mesos he posat en circulació tres fotografies actuals en què apareixo somrient.
M’he cansat d’estar segrestada per una situació que he hagut de tractar amb una terapeuta.
No em costa dir les coses pel seu nom, i això no necessita ni més propaganda ni més ocultació. El nom és el que és: estrès posttraumàtic per xoc.
Encara miro el meu segrestador, un dol salvatge, amb cert recel. Tot i que me’n vaig alliberant, si apareix és un dia perdut que em remou els fonaments familiars i m’obliga a respondre preguntes que ja només jo puc aclarir.
Dues tragèdies en tres dies, i els protocols policials que van venir després, no tenen res de suportable. Abstenir-se filòsofs del “és llei de vida” i del “tot passa”.
He de negociar amb el meu segrestador, perquè jo, en lloc d’explotar, vaig implosionar. M’he refet, i encara busco trossos de mi entre les meves pròpies runes.
19 mesos de captivitat, volent fugir d’una cosa que era dins meu, sense poder viure la meva vida per plorar-ne una altra.
Això em va portar a una profunda revisió de tota la meva existència. Família. Amants. Companys. Possibles i impossibles. Silencis i menyspreus. Oportunitats guanyades i desitjos perduts.
Tot i així, he tingut temps per a tothom. Els meus amics malalts. La meva família. El meu marit. Les meves amigues més properes.
Sí, perquè jo sempre hi he estat quan se m’ha necessitat, i no, no puc dir el mateix quan jo mereixia una mica més. Perquè no és mirar, sinó ser vista.
Vista sencera, vista per dins, vista sense por que el meu onatge emocional i la meva sinceritat arrasin part de la platja de qui m’escolta o em llegeix.
Des de jove he espantat perquè soc apassionada de sèrie. Els homes covards, els prosaics, les dones insegures i les poderoses. Perquè mai no he viscut sota l’ombra dels clixés, i potser això és el que més espanta.
A la vida no he fet res més que marxar d’on em tancaven les portes i construir-me del no-res per, com diu la cançó, arribar fins on soc ara.
No soc la seva mare, ni la seva tia, ni la seva àvia.
Soc una dona que es nega a interpretar el rol que decideixen els altres. Disculpin les molèsties.
No m’avergonyeixo de res del que vaig fer. El que més em pesa és acceptar que vaig donar massa sense mesurar les conseqüències. Quan escric, faig el possible per no passar comptes, i encara menys per demanar compassió. Però si algú té algun compte pendent amb mi, aquí soc.
Continuo lliurant batalles silencioses.
Pregant que els meus éssers estimats estiguin bé i no pateixin.
També lluito quan recupero un arxiu visual i escric, i amb això m’esbudello.
Quan presto atenció a algú, quan dic unes paraules sinceres d’afecte.
Tinc molt per viure.
Només vull que qui transiti amb mi l’amistat i l’apreci mereixi la meva confiança.
I si no és així, és que no tocava en aquesta vida tenir-me i gaudir-me en igualtat de condicions.
Hi va haver qui es va allunyar, i jo ho vaig suportar, ho vaig comprendre i fins i tot ho vaig acceptar, sobrevivint a més abandonaments i traïcions. També al fet que m’esborrés de la seva vida, quan jo sempre vaig ser una suma i no una resta.
I sí, quan era jo la que marxava, ja estava buidada: era pura supervivència. Com ara, quan em recupero.
No he nascut per perdre, només per renunciar.
Fa temps que escric cartes de comiat a persones amb qui vaig tenir alguna topada, per deixar pau on hi va haver conflicte.
En l’amistat i en l’amor, en la feina i en la diversió, en cada camí i en cada record, Carol només n’hi ha hagut una: aquesta, i això no es pot canviar. En cada vida amb què em vaig creuar només vaig voler fer el bé.
En els últims quinze dies també he rebut missatges molt bonics de persones del passat que valoren que els nostres camins es creuessin.
Això és estima, un regal que agraeixo, igual que contemplo com aquesta marea, que té les seves pròpies lleis, n’allunya uns i n’acosta misteriosament uns altres.
Gràcies als qui han estat amb mi fins a veure la llum al final d’aquest captiveri, que ha fet de mi, una altra vegada, una altra persona.
A qui no agraeixo res és a CatSalut, que en la meva primera crisi em va deixar penjada amb un “si ho necessites, torna”. Ha estat una terapeuta privada qui m’ha permès salvar-me a mi mateixa.
M’hauria agradat conèixer, una sola vegada a la vida, amb tots els seus defectes i virtuts, algú que fos com jo. Que s’atrevís com jo. I precisament amb mi.
No l’he trobat. I ja no crec que el trobi.
Encara no soc un record mort. Ja he arribat a la meva quota de dols.
Fa dues setmanes vaig trobar sobre el meu escriptori una carta d’amor manuscrita. No cal dir res més sobre qui està amb mi i on he de ser.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
