El
vestit nou de l’emperador, de Hans Christian Andersen publicat el 1837,
conté la moralitat que no té per què ser veritat el que tothom diu.
A
Salou es viu un altre conte on no hi ha lloc per a la ridícula nuesa d’un
governant, encara que ens venen aquest nou vestit que s’ha convertit en una
sèrie de distraccions que superen les maquinacions de les famoses més casposes:
vinyes, les llavors de les quals ja no conserven gens original; oliveres
pseudoidentitàries que tant ens fa; perfums barats, un projecte de tramvia
bloquejat que ajorna la nostra mobilitat i ens aïlla del territori comú.
Quina
mania de fer d’Indiana Jones en cerca d’un passat gloriós d’aquest tros de
terra!
Quantes
pedres i restes humanes hi ha sota els nostres carrers?
En
quin catàleg es poden trobar les roques i els fòssils marins de les nostres
costes, en concret de la platja Llarga, que és una paleoplatja del Tirreniense
II, de fa uns cent trenta mil anys (dades aportades en la foto del meu germà).
Podria
ser el cas com vaig conèixer personalment de The Square & Compass Pub
situat en la zona de Worth Matravers en la costa juràssica de Dorset. Un
particular ha fet un museu dins del pub. No hi cal tanta fanfàrria.
No
m’ho crec que els ciutadans hagueren votat un partit que no vol dotar-nos de
tramvia, però és capaç d’implicar-se en l’esguerro Salou-PortAventura per obra
i gràcia d’Adif.
Extrapolem,
que és un joc divertit. Hi ha una estació d’autobusos o aeroport que s’anomeni
Orlando-Disney? O un aeroport Nova York-Coney Island? Doncs, és el mateix.
Tan
independents que som, casats per sempre amb una propietat privada!
Si a
vostès no els importa, a mi menys. A Salou me l’estimo molt, però soc nòmada,
m’avorreix la rutina dels llocs i estic de pas a tot arreu. No puc arrelar-me,
acumulo més de 30 habitatges (i mudances). Des de ben petita allà on sento que
m’enamoro em vull quedar i alhora m’emporto altre mica perquè sé que he de
marxar que hi ha allò que necessito més enllà.
Aprofito
per a saludar al senyor que en cada ple mensual es planta amb una pancarta que
mostra el parer pel que fa a l’Eix Cívic. Pocs en queden.
Abans
d’admetre que aquest vestit de ximpleries no aporta res a la nostra cultura ni
qualitat de vida, molts ciutadans prefereixen aplaudir aquestes iniciatives
sigui per conveniència, por de ser titllats de negatius o conflictius i sospita
de futures represàlies.
No
hem de perdre la perspectiva davant qualsevol moviment del poder que vam posar
nosaltres per allò que en diuen democràcia. Ni Belén Esteban haguera aconseguit
aquesta cota d’escepticisme i vergonya que molts senten i pocs s’atreveixen a
dir.
No
el compro aquest vestit de capricis. No beneficia al poble i ja no estem en
temps de reverències, ignorància premiada, silenci subvencionat ni repressions.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
