Quan
va succeir la inundació coneguda com la pantanada de Tous, el 20 d’octubre de
1982, jo estava a Pinedo, treballant a la famosa Sala Canal, a la carretera
vella del Saler. No vàrem patir les conseqüències devastadores, però vam ser
testimonis del sofriment dels nostres companys d’una orquestra d’Alzira que no
podien tornar a casa. He vist les fotos de la platja de Pinedo, on tantes
albades meravelloses vaig passar... no m’ho puc creure.
A
València li tinc gratitud i afecte per les gires de teatre amb Colsada i
Bibiana Fernández. Molts d’aquests pobles que avui surten a les notícies els
vaig conèixer durant els bolos amb els meus estimats Manolo i Paco Calatrava,
amb Esther, la meva companya ballarina, i l’Àngel, actor. Llavors vivíem en el Saler,
en una caseta, al costat de l’artista eurovisiva Salomé i el seu marit,
Verneta. Ens portaven Espectáculos La Unión (de Jacinto i Cano). I quin
artista, en un moment o altre, no ha passat per València, terra de grans
talents?
Diria
que gairebé conec més pobles de Llevant que de Catalunya, encara que fossin
xous de carretera i manta, alguns llocs fins i tot repetits. Gent entranyable
que t’obria casa seva al mig de la plaça per fer un camerino improvisat al seu
dormitori i et convidava a pica-pica amb les colles de les fires locals. Eren
temps d’esplendor i felicitat. En totes aquestes circumstàncies, vaig ser molt
ben tractada, tant com a Saragossa i Bilbao, i, en realitat a tot Espanya. I
tots, escolti’m, sabien que soc catalana. Mai polaca, mai un menyspreu.
M’entristeix
aquesta tragèdia. Com si hagués passat en qualsevol altre lloc on la gent ha
estat exposada a aquestes salvatjades meteorològiques. El dolor que estan
patint no té comparació. Com els afectats pel volcà de la Palma del 2021, molts
encara no han recuperat la vida que tenien, ni la que els van prometre obtenir
amb una ajuda que sempre arriba tard i amb menys del que s’esperava. Atents,
som un país solidari amb els de fora i amb els de dins, però sempre hi ha qui
es queda en el camí de les promeses incomplertes i dels somnis trencats. Ho
sento molt; és terrible. Som vulnerables a qualsevol desastre, que no
distingeix entre pobres i rics, i, així i tot, continuem barallant per uns
pressupostos autonòmics amb els veïns de territori que, ja veuen, al final
tampoc aconsegueixen tranquil·litat per a tots, justament per qui més ho
necessita. No ens mereixem les desgràcies, però menys, aquests governs que es
trepitgen per competències i sobiranies i es neguen a ser ajudats, com va
respondre el govern valencià al català. S’esvaeixen per pura egolatria sense
pensar en les persones. No han actuat bé, una vegada més. I tampoc serveix allò
de “Pídele cuentas al rey”; aquest
només hi és per sortir a la foto del funeral oficial.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
