Ser
ultraconservador al PP no és gens difícil. Ho porten a l’ADN. Els seus lemes de sempre segueixen
ben vius (només cal llegir el tuit de sota de Mario García) i el caràcter
involucionista del partit es manifesta, ara més que mai, ara amb l’elecció del
successor del defenestrat Mariano Rajoy. El president del PP de Salou, Mario
García, ja ha fet la seva aposta: qui millor el representa és Pablo Casado. El
dels màsters. Com la també defenestrada Cristina Cifuentes. De fet, Casado,
fill ideològic de l’exaltat José María Aznar, ha guanyat a Catalunya i compta
amb el suport d’Alejandro Fernández, president del PP de Tarragona i portaveu
del grup popular al Parlament. I és clar, el que diu Alejandro ho diu també
Mario.
És cert que a Espanya Casado ha quedat segon, darrere de Soraya Sáenz de
Santamaría. Però ningú no el dóna per acabat en la segona volta. Al contrari: aquest neofranquista podria
acabar sent el més votat gràcies al suport incondicional de María Dolores de
Cospedal, eliminada de la cursa però disposada a fer el que sigui perquè no
guanyi la seva enemiga Soraya. En el supòsit gens descartable que Casado en
sigui el vencedor, Alejandro Fernández tindria moltes possibilitats de ser
designat el recanvi de Xavier García Albiol al capdavant del PP de Catalunya.
Mario García també confia a treure profit del triomf de Casado, ja que en
ser un dels pilotes de Fernández alguna cosa caurà. Ni que sigui per
pagar fidelitats. Encara que de poc els servirà: el PP seguirà sent una força
residual, gairebé inexistent, a una Catalunya que cada vegada vol saber menys d’Espanya.
