Jo no he fet mai una vaga de fam. Ni ganes de fer-la. Com a molt he estat 15 dies en règim alimentari. Per prescripció facultativa. Sense cubates ni fumar Suchard, em va dir el metge. Fins que es netegi el fetge. Per això els quatre dies de presumpte dejuni que ha fet el president de l’Associació de Restauració i Oci Nocturn de Salou ho trobo molt poc seriós. Una vaga de fam no és per prendre-se-la de broma. Te la jugues, et porta al límit. Vull dir que, si no menges, et mors. Ras i curt. Per això, quan es fa, cal tenir-ho molt clar. Molt. No és sortir a la tele i prou. Això de l’Eduardo Abenójar sembla la típica vacil·lada que un fa davant els col·legues a les tantes de la matinada abans que et fotin fora de la discoteca. També em recorda un restaurador de Tarragona que mantenia un conflicte amb diferents administracions i que es va declarar en vaga de fam. Un dia, segons em va explicar una companya que va anar a entrevistar-lo, el va enxampar sortint de la cuina amb un plat de sopa. La sopa podia ser l’entrant. De segon, igual tenia pollastre a l’ast.
