Una
de les característiques indissolubles dels pobles fantasma és que existeixen però no existeixen. Perquè no hi ha ningú. Bé perquè la gent està confinada a
casa i no se la veu enlloc (com va passar amb la covid) o perquè, senzillament, la
població, víctima d’una desgràcia col·lectiva, ha estat extingida.
Aquest
buit és encara més impactant si l’escenari de l’apocalipsi és una ciutat.
Perquè de ser un indret que es troba a petar, de sobte apareix abandonat. Desert. Com
si una calamitat s’hagués empassat els seus ocupants.
N’és
un bon exemple les fotos que publica l’Eduard, on es veu com desenes de
subnormals han anat de bon matí a agafar lloc a primera línia de mar, pensant
que la platja és seva, per després tornar cap a casa. Fins que, a mig matí o
quan els roti, tornaran a la seva parcel·la.
Actuen així amb la complicitat dels ajuntaments de Salou i de Cambrils, que els deixen fer. Cosa que no passa, per sort, a la Pineda, on la policia municipal de Vila-seca requisa cadires, tovalloles i para-sols (que es tornen previ pagament d’una multa) posats amb l’única finalitat de guardar un lloc que no és seu.
