Ha
mort un amic que no coneixia en persona. No és el primer i no serà l'últim.
No
sé si se li pot dir amic a cada contacte, saludat o referit per altres
coneguts, però el cas és que aquest amic virtual s’alegrava amb els meus posts,
els comentava i em felicitava expressament per correu electrònic per al meu
aniversari, cosa que no feien amics de tota la vida, i jo no faig sempre ni amb
les meves relacions més properes perquè no porto un control diari i molt menys
pel santoral del calendari.
L’Institut
d’Internet de la Universitat d’Oxford ja ha estudiat el creixement de les
restes digitals al llarg del segle XXI, concretament en la xarxa social
Facebook, i la conclusió és que en unes dècades hi haurà més perfils de morts
que de vius. A això hem arribat, al manteniment dels cementiris digitals.
Als
contactes que moren els vaig eliminant. No és fredor, és profilaxi mental. Es
diu als Estats Units que per a l’aniversari d’un nen cal convidar a tants nens
com la xifra de l’edat de qui celebra. Podria aplicar-se a la vida adulta.
Tenir 60 amics ja seria una quantitat considerable, i no sé jo si és fàcil el
fet d’acontentar de manera física a tantes persones.
La
interacció en la xarxa és aclaparadora, la presencial és més íntima.
En
comptades ocasions quedo amb algú que em suscita interès o curiositat, a força
de comentar les coses dels nostres perfils es crea una complicitat que mai se
sap molt bé on acaba. Li hi diuen 'desvirtualitzar-se', com si fóssim
passatgers d’una nau interestel·lar.
Tinc
el bon costum de mirar als ulls de les persones, i llegir el seu llenguatge no
verbal, són els únics indicis fiables per fonamentar les posteriors relacions.
No
sé on ha quedat el significat de la paraula amic, però tenir molts no és ni
millor ni pitjor que tenir pocs.
Conservar
perfils de morts se’n diu llegat: aquelles paelles, les fotos de família... o
de les vacances. No sé, són com les frivolitats dels nous faraons, a l’abast de
qualsevol.
El
que importava, la persona, ja no està.
Ningú
guarda recordatoris funeraris en primera línia de la prestatgeria de casa. No
es col·leccionen, ni es posen altars permanents. En canvi, en alguns perfils
apareixen quatre, cinc, pot ser que deu morts, se’ls diu coses i la falsa
interacció continua suplantant la visita a les tombes. Per respecte als
sentiments ho considerem normal.
Ho
dic jo que vaig descarregar-me el meu marit d’internet fa vint anys; ha sigut
la relació més seriosa i duradora de la meva peculiar existència sentimental.
La vida és una mica més important que una pantalla. Els que van marxar ho saben
i no tindran en compte la necessitat d’oblidar d’alguns de nosaltres encara que
sigui des de l’afecte.
Descansin
en pau aquests amics virtuals que van aportar una petita llum i un somriure, en
la gran solitud digital.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
