El
meu marit diu que hi ha dues classes de persones: les que es fan el seu propi
menjar i les que no. Clar, ell és cuiner.
Jo
dic que la mà que alimenta el món ho fa amb amor. Per això no ens oblidem del
sabor adquirit en la família i que com les croquetes, l’arròs o el guisat de la
mama, cap.
He
arribat a una altra observació: les persones que tenen una ocupació, posició o
certa rellevància social com els periodistes, metges, professors, polítics i
executius es retraten de braços plegats. Llueixen amb aquest aplom tan
corporatiu i exitós. És molt curiós perquè és una postura defensiva, l’escut
invisible, en el llenguatge no verbal. I pensar que encreuar els braços es
considerava actitud de ganduls en aquella infame escola que ens va tocar en els
anys seixanta i setanta.
Llavors,
i segons aquest estudi que m’he inventat en contemplar la societat en la qual
visc i el sistema al qual no pertanyo, també hi ha tres classes de persones:
les que no saben què fer amb les mans en fer-se una fotografia, les que
s’encreuen de braços perquè o bé es protegeixen o ja ho tenen tot fet i ben
lligat; i després estan les que busquen i rebusquen entre les gangues i sobres
de la vida, esperen en la sala de visita mèdica i en les seccions d’ocupació i
subsidis del SEPE i el SOC.
Lluny
queda la rebel·lió de la vaga dels braços encreuats o caiguts d’aquell
proletariat del qual som hereus i que lluitava pel nostre present alhora que
pel seu. Ara és el símbol més visible d’aquells que sembla que dominen els
designis del país.
Dic
que no pertanyo al sistema perquè no tinc permís de conduir i en comptes de
premiar-me per no contaminar i haver demostrat eficiència i responsabilitat a
cabassos, soc una candidata menys adequada, encara que mai he arribat tard al
meu lloc. Però això és una altra història, d’una persona que davant de les
dificultats vitals pròpies i alienes no s’ha d’encreuar mai de braços.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
