Hi
ha un mem de SpainSays que diu que l’altre
dia defineix un temps entre el teu naixement i avui. Bé, l’altre dia, ahir,
vaig veure la Manuela, em va reconèixer... ens van saludar contentes i en
mirar-la em van caure a sobre totes les roses de les nits de sopars, tremolor
de llum d’espelmes, seduccions en doble sentit i romanticisme d’un altre temps.
Parlàvem
i mentre les roses, vermelles, queien omplint el basar xinès del carrer
Barcelona d’un altre significat. Perquè les roses i els records de bona part
dels romàntics d’aquesta costa estaran sempre vinculats a la Manuela, però allò
que vam viure no hi tornarà.
De
sobte, mentre parlàvem, vaig recordar que quan m’havia donat de baixa de
l’amor, aquí a Salou, on em vaig quedar canviant la meva vida productiva i
fantàstica a Barcelona, per predicar dansa en aquest desert cultural l’any 94,
l’amor em va venir a cridar mitjançant internet sense buscar-ho, i Déu me’n
guardi de llocs com el Tinder, niu de gonorrees i enganys, allà cap al 2000.
Llavors
tot va anar amb xats gairebé innocents, guardo dos arxivadors de correus
electrònics i cartes de paper. Va ser una llarga factura de trucades de la
British Telecom.
I
vaig recordar una última rosa, que ha estat guardada entre les pàgines d’un
llibre d’Anaïs Nin, que venia un home en un restaurant hindú a la vora de
l’aeroport de Luton al Regne Unit. Aquella va ser la cita final, després d’unes
setmanes d’enamorar-me com mai i que va donar-me l’alta de nou en l’amor.
La
Manuela, que fa vint anys o més que no la trobava, té aquella esplendor de les
persones que fan petits canvis, encara que sigui amb l’oportunitat d’una rosa a
la mà, com una vareta màgica, que promet una o mil i una nits. Si un home et fa
riure, també promet. Paraula.
Després
les roses es panseixen... les passions es transformen i el veritable amor
continua. L’amor amb el qui envelleixo i encara, a vegades, ballem entre els
passadissos del súper.
A
Salou vaig fer venir aquell amor del Nord. També vaig portar la meva família de
Barcelona.
I
sento dir que de Salou vull marxar amb ell, no morir-me aquí, ni de pena ni
d’anys, a continuar el nostre irremeiable i necessari nomadisme existencial.
Avui mateix, amb més de 30 mudances cadascun a l’esquena, podem dir que hem
viscut.
La
vida ens ha tractat magníficament per ser que, a vegades, a tots, ens gira la
cara i ens empenta a l’abisme. Solament ens haguera faltat una rosa de la
Manuela.
Ara
m’espolso tots els pètals que cauen a terra mentre escric aquest text, que
marquen un camí com els que es veu en dies de calma sobre l’aigua del mar, en
un ampli horitzó, encara que ningú sap on anirà a parar.
Estimo
Salou però després de sis mesos, ni és el meu lloc ni jo soc per ell.
No
tornis on et va costar tant marxar.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
