Si
en l’anterior aportació vaig arribar a la conclusió que m’havia quedat sense
paraules per a descriure uns certs esdeveniments d’índole internacional, en
aquest cas em passarà tot el contrari. Utilitzaré les paraules per a descriure
en tota la seva cruesa la iniquitat i estupidesa de la qual som capaços els
éssers humans. Cada vegada menys humans, cada vegada més volent ser.
Començaré
amb una cosa tan normal com és la merda, la caca, l’excrement. Em meravella que
una cosa tan normal i molesta com és la de trepitjar una merda de gos susciti
tanta passió encesa més enllà que l’amo sigui incívic i no s’hagi fet càrrec de
les deixalles del seu gos. Deixalles que més enllà de fer olor i ser molestos
són esborrades pel vent al cap de quatre dies. Més civilitzat és pel que sembla
ficar una cosa biodegradable en una bossa de plàstic per a desfer-se d’això. I
més val que ho facis, benvolgut amo del cànid, no sigui que el CSI de
l’ajuntament de torn te’l porti a analitzar i t’arribi la corresponent citació
per a aportar a l’erari públic.
Aquest
mateix ajuntament no tindrà, no obstant això, càrrecs de consciència per
passar-te la factura de l’aigua sense que sigui de la qualitat suficient per a
ser beguda. Li sembla que és més important la merda del gos que la merda que em
cobra i que em sembla imbevible.
No
queda allí la cosa. Si l’aigua no sembla que estigui a l’altura no us vull dir
de l’aire que respirem. Les aportacions a la pol·lució d’aquest meravellós pol
químic que fa anys que enverina tot el que l’envolta frega el criminal. Aquesta
vegada la merda està en l’aire que respirem i no veig jo als regidors de torn
saltironejant per les químiques amb globus intentant capturar la merda que
se’ns fica en els pulmons i que provoca morts cada any. Al cap i a la fi, donen
treball.
Però
si hi ha una cosa que em molesta per sobre de les altres és aquesta altra
pol·lució, a la qual ningú dona importància i mira que no és perquè sigui
silenciosa. El soroll. El soroll és un element determinant en la
desestabilització de la ment. No cal anar molt lluny, el soroll en nivells alts
s’utilitza fins i tot com a forma de tortura. Soroll en totes les seves formes,
com si es tingués la necessitat d’omplir cada parcel·la de la vida amb sons,
sorolls, música alta, focs artificials. És tant el soroll que ja no el notem.
Confesso que el meu soroll favorit és el de la radial. El considero el so
d’Espanya en els últims vint-i-cinc anys. Vaja, que em posa.
En
aquest meravellós nou model productiu que ens han endossat està sens dubte com
a eix central la massificació. Tinc la increïble sort de viure en una de les
ciutats més massificades pel turisme de família, eco sostenible, resilient,
family friendly i de turisme de qualitat i cultural de tot el país. Afortunat
que soc. Cada vegada que vaig al centre d’atenció primària em cauen llàgrimes
d’alegria en veure els borratxos i altra patuleia d’aquesta meravellosa Europa
a la qual hem de semblar-nos.
Però,
en fi, sempre em queda sortir amb el meu gos i veure com planta un bon trunyo en mig de la vorera. M’encanta aquest moment en què els passejants s’alenteixen
en el seu caminar durant una fracció de segon per a veure si recullo o no la
merda. El trist és que continuen respirant mentre escolten a tot volum alguna
estupidesa en els seus ecològics telèfons, veritables apèndixs de l’ésser no
humà. Això sí que és una merda, de les grans. Quina pena que no els pugui ficar
en una bossa i llançar-los al contenidor del rebuig.
Jo,
és que soc molt cívic.
Una col·laboració d’Hispània Posterior.
