Deia
el diví Omar Khayam que no hi ha veritats absolutes però sí mentides evidents.
En la boja aventura de la vida dels éssers humans s’observa la necessitat de
donar sentit a l’existència com si trobar la ubicació perfecta en la
categorització o l’explicació això ens permetés una vida plena. Sens dubte és
tot el contrari. I ho és perquè l’ésser humà no cerca realment la veritat, sinó
que la seva veritat no sigui necessàriament l’aprehensió de la vida sinó un
motiu justificatiu dels pensaments, emocions i actes de les seves vides. Com si
fos deutor davant un ens que de manera paternalista ens donés la raó i
aquiescència, l’absolució vital necessària per a continuar funcionant en el
formiguer en el qual ens hem convertit. I això és una mentida evident.
Pensar
que som una mica més que un malbaratament d’ego i necessitat d’acceptació per
la resta del formiguer és en si mateix la constatació del fracàs que com a
espècie hem collit.
El
com vivim, on vivim i com ens relacionem ens demostra fins a quin punt ens hem
convertit en una societat malalta. Tirant cita de Krishnamurti: no és sa estar
adaptat a una societat malalta.
Sempre
he tingut la consciència que com a espècie estem profundament desubicats i que
busquem sempre més enllà de nosaltres mateixos els actes de justificació dels
nostres mals. No en va, en les societats avançades els majors problemes de
salut són els relacionats amb la ment. En essència som els mateixos que aquells
cavernícoles de fa quaranta mil anys i, no obstant això, vivim sota la pluja
tecnològica per a la qual no estem mentalment ni preparats ni disposats. Som
simis jugant amb un botó vermell que només pot portar-nos directament a
l’anul·lació de la nostra essència humana.
Crec
sincerament que és aquesta lluita per l’essència humana en la qual està el camp
de batalla (kshetram) en el qual hem de donar la batalla per a recuperar el
sentit de la vida i l’existència.
Una
col·laboració d’Hispània Posterior.
