Però,
algú ha llegit la renovació de les condicions de servei de les aplicacions que
fem servir gratis?
De
sobte, apareix en la xarxa que comparteixes amb els teus millors 200 amics i
altres tants desconeguts, fans i perseguidors amagats, una infestació de copiar
i enganxar que diu alguna cosa com que “Jo, el més llest de la classe, no
autoritzo tal xarxa social” a usar el meu contingut ni compartir-ho amb
tercers. Com a cadena de missatges no té desaprofitament.
L’algoritme
ho sap i una vegada que has acceptat crear-te el teu compte, ja estàs enxampat.
Ets seu i solament per això és gratis.
De
tant en tant les condicions de Google també t’arriben. O ho acceptes, o et fas
un compte de correu amb el teu propi domini, no hi ha més. Aquesta és una de
les raons de tenir el meu propi blog, que ningú em regala un espai ni me’l
segrestaran sota el pretext del regal enverinat.
Ni
Facebook ni Google, els grans controladors, eliminen el que tu has esborrat.
S’ho queden tot. Els missatges inapropiats. Els àudios vergonyosos. Les
emoticones d’albergínies si vas calent noi, vigila... Tot.
La
teva vida, exposada i venuda en un clic d’Android. Som el producte i no el
consumidor.
Ho
sé, a més, perquè per deu euros vaig poder triar el segment de públic potencial
per a promocionar i vendre el meu llibre en Facebook durant tres dies. Sí,
senyor de Salamanca, més gran de seixanta anys a què li agrada el cinema
musical i el teatre. Soc jo, el vaig triar i vostè em va comprar el llibre.
Gràcies. I de màrqueting no en sé res.
No
és casual que si busco una caseta de jardí o una aspiradora, després, la meva
pantalla del mòbil s’ompli d’aquestes ofertes. Si acceptes però no llegeixes
les condicions, no protestis, perquè a l’altre costat de la pantalla no hi ha
ningú, exceptuant els treballadors aterrits que vigilen el contingut violent.
El
censor de la xarxa també s’equivoca. L’altre dia vaig posar una foto d’uns
cassets (però això que és!?) que encara conservo de quan tenia 18 anys perquè
soc una sentimental, i tant Instagram com Facebook ho van considerar contingut
violent, em van esborrar el post, i... quina era l’explícita violència? La
portada d’una cinta on es llegia el títol Salsoul
Explosion. Prenguin nota. Ells, són més ximples, però manen. Més o menys,
com el que passa en aquest país, on governa un president amb una mandíbula
atractiva, la qual li ha fet guanyar més vots dels quals mai va imaginar,
perquè la proporció àuria domina el nostre cervell i part dels nostres
impulsos. Som vulnerables a una certa bellesa o facilitat per sobre de la
capacitat, aquí la mostra. Això i que no es llegeixen ni els programes del
partit ni les condicions del que és gratis o molt barat a internet. Aquestes
coses amb el servei analògic no passava.
Per
cert, el meu iPod de 2006 encara funciona. Per què acumular gigues de música si
es pot escoltar en línia? Un dia, tal com avancen els avesats genets de
l’Apocalipsi Woke, res serà nostre i serem feliços. A veure... perquè allò dels
cotxes elèctrics, ja sabem que no funcionarà, és només una maniobra de
distracció del Nou Ordre Mundial.
Conspiranoica? I com no?, a la mandíbula de Pedro Sánchez em remeto, ella és qui governa Espanya.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
