Fa
dos dies, vaig fer un test d’interpretació del missatge en la meva xarxa
social.
AMIGA:
A veure com va.
JO:
Tranquil·la, seré jo mateixa.
AMIGA:
Per això ho dic.
Les
meves amigues, jo inclosa, vam posar una emoticona de riure.
Això
de ser jo mateixa, tant que ens ho venen, què és: una virtut o un defecte?
Acceptable
o contraproduent?
I
vostè què opina?
No
hi ha to. No hi ha intenció.
És
sinceritat? O és un vot de confiança?
Aparentment,
és graciós, però igual podríem estar parlant de l’entrevista d’una executiva, o
de la doctora que ha descobert una curació per a milions de persones. Pot ser
que d’un examen que no has estudiat prou bé o d’un primer dia de treball, i
impliques una fama, un coneixement entre les teves amistats.
Era
un autoacudit, però, al cap d’una estona, en veure el resultat, em va fer
pensar en allò de sempre: soc responsable d’allò que escric i no del que vostè
interpreta.
I a
més, pago una factura social i laboral que he assumit de fa anys, en la forja
del rebel, per ser lliure, encara, per a pensar i dir-ho.
És
el preu de ser jo mateixa, exactament com vostè.
Ens
queda el dubte.
És
una manca de fe? O una afirmació?
El
gat és alhora dins i fora de la capsa d’aquell innocent de Schrödinger?
En
tot cas, riem. Ja n’hi ha prou de patir i fer travesses reptant a la vida.
Que
la doctora trobi la curació mundial i el desastre d’amiga aconsegueixi l’èxit
del primer dia de feina.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
