Cada
vegada que s’estrena una producció de teatre musical famosa, especialment de
fora, inclou en la seva sinopsi a la web, el llançament en la premsa i fins i
tot en els grans cartells de la porta principal els premis que ha rebut. Això
és, en general, una falsedat publicitària. M’agradaria que les productores, els
teatres que les acullen i la premsa respectés la intel·ligència del públic.
Vull dir: aquesta obra, ni ahir ni avui no ha rebut cap Tony ni cap altre
premi.
És
absolutament nova, però s’arroga un èxit d’altres companyies, equips de creació
i producció i artistes. Per tant, el mèrit no és seu. No és procedent
vampiritzar el d’uns altres.
El
seu regne, el de Priscilla, que així
s’anuncia i que vull veure, per una entrada i un dòlar per un pensament
incoherent.
D’altra
banda, i abans que la cafeïna m’hagi fet efecte en el desdejuni, llegeixo que
la cantant Aitana, de vint-i-cinc anys, a la qual anomenen estrella, presentarà una docusèrie sobre la seva vida de la mà de
Netflix.
Més
o menys tenia clar el panorama, i fent, com és del meu rigor, una gran
diferència entre la cultura, l’art i l’espectacle solament puc afirmar que
aquests dos exemples componen el retrat incomplet, més aviat l’esbós, del nivell
artístic en aquest país.
I
finalment ahir vaig veure, de passada entre la cuina i el saló, a Wyoming en El intermedio, acusant durament i
demanant a la RAE, per manca de paraules, alguna de nova per a donar el just
sentit (perquè no el té) a l’infame tour amb vaixell a la costa de Gaza de les
famílies israelianes que inclouen nens petits. Això és implantació de l’odi i
terrorisme visual.
Es
diu que la persona ferida, fereix. Jo em resisteixo a creure que algú que
coneix el sofriment vulgui infligir-lo una altra vegada. La Història està per a
ser apresa i no repetida. Israel fereix d’una manera desproporcionada i tan
cruel a tothom, alliberant aquestes imatges i ensenyant a menysprear, i
pixar-se sobre la cara d’altres éssers humans que sofreixen i les víctimes
innocents.
Els
espectadors a les seves cases també resultem ferits en aquesta espiral sense fi
de barbaritats que sembla que ningú detindrà. Entenc que la informació és
necessària, però és també el tutorial gratuït dels que hi aprenen a fer un ús
encara més salvatge de tot el que coneixen del vídeo com arma de manipulació
que no té un pas enrere per l'esperança de pau i la fi dels crims massius que
ningú jutjarà com en temps de Nuremberg.
Soc
molt positiva, i tant que volgués escriure sobre grates sorpreses i menys de
temudes decepcions, però senyors... és la vida que observo. La conducta
erràtica que impera, l’aprofitament de la ignorància com a eina de
màrqueting... i la indiferència que es fa costum, així que rares vegades em
donen tema.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
