La
història, llegida en diversos mitjans, de les condicions de vida, sense
habitatge, del periodista i escriptor Joan Ignasi Ortuño, m’ha commogut. No més
que l’atroç fam que es pateix al món o les històries anònimes dels sense
sostre, però tampoc menys, pel fet de ser una persona culta i important dins
del seu medi. Ell diu als seus entrevistadors: “No he treballat tota la vida
per morir en l’agonia”. El mateix penso jo. No hem treballat jugant-nos la vida
perquè, per la mala fe d’alguns empresaris, molts companys no tinguem una
jubilació corresponent a la realitat del nostre càrrec i posició laboral.
Segons el règim especial d’artistes —com altres gremis, com el dels
treballadors de la mar— teníem dret a cotitzacions que no s'han respectat. No
salvo cap empresari teatral d’Espanya ni cap ajuntament de festa major d’arreu
de Catalunya, pels quals he treballat molts anys sortint de casa a les quatre
de la tarda per fer l’actuació i tornar a les set del matí. O de gira per nou
mesos amb la divina Bibiana que tant us enlluerna, amb el seu bla, bla, bla
diletant, a la televisió. Un lloc on ha arribat, gràcies als meus companys i
jo, amb deutes de salari i sense retribucions a la Seguretat Social, sostenint
una gira que no haguera pogut acabar sense nosaltres per tornar a Madrid i
treballar on, per cert, Magistratura no va poder identificar-la, reclamar la
seva responsabilitat ni embargar-li el sou en justícia, tenint-la en nomina a
la TVE pública amb Carlos Herrera, l’any 1986. Valga’m Déu!
A
l’hora de passar per la finestreta de l’INEM i recollir dades, et trobes que
aquells que et van donar feina, com ella, van saltar-se les garanties que
l’Estat considera prescrites. Gràcies a tanta indecència empresarial, sé que
amb dues pròtesis de maluc i ja sexagenària, no podré obtenir el que em
correspon. Però no em queixo, solament informo. No tots vam tenir la barra de
fer-nos un raconet a Panamà o Belize.
Mala
gent? Bohemis? Desventurats? Vet aquí on ha anat a parar el llegat de les muses
Talia i Melpòmene... a Ábalos, Aldama, Sánchez i Gómez... els Pujol... 'Els
actors' (terme desafortunat i humiliant pel gremi) de la corrupció en tot cas,
i no d’escenes tragicòmiques. És que aquest país és bressol dels aficionats que
més llueixen!
Suspicàcies
i crítiques a banda, si no es vol entendre no és problema de qui em llegeix. El
cas dels falsos autònoms és la manera actual d’anomenar la mateixa situació.
Continuar treballant, com sigui, sense comptar amb la responsabilitat
empresarial i que no va solament de Glovo i les sancions que els hi han aplicat
i que els obliga a girar cap a la normalització de les condicions dels seus
repartidors. Va de la dignificació de la persona en qualsevol medi
professional, sense aprofitar-se de les circumstàncies.
No
cregueu que és un tema tancat. I torno a remarcar que, avui en dia més que mai,
ser passatger de creuer és una manera de promoure l’explotació laboral i pitjor
que les condicions dels repartidors ambulants. Tothom mereix un sostre, aigua
corrent calenta i parets càlides.
Li
he dit al senyor Ortuño, aprofitant les facilitats en xarxa, que provi de
trobar lloguer a Reus, Cambrils o Tarragona. No serà un àtic, potser un estudi,
o compartir pis per benefici també d’una altra persona que no hauria de passar
per aquestes precarietats i misèries després d’haver treballat de valent, com
tots nosaltres.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
