Ahir,
Salou va viure el seu dia gran de la festa major d’hivern, i la resposta de
molts veïns no va ser altra que fugir de la ciutat. A primera hora del matí es
van registrar desesperats moviments migratoris i nombroses cues de sortida de
la ciutat en direcció a les muntanyes properes (com ara la Mussara, que es va
massificar de salouencs), una estratègia de supervivència per esquivar el doble
calvari de la jornada: la desfilada de carrosses del matí i el Cos Blanc de la
tarda.
Aquestes
desfilades, especialment la de la tarda, són un espectacle digne d’estudi
sociològic. Hi participen multituds d’individus en un estat etílic avançat,
ballant frenèticament al ritme d’una música eixordadora que sembla dissenyada
per a sessions d’interrogatori. A la vorera, un públic de dubtosa motivació
(però evident cara d’imbecil·litat) observa la processó com si s’hagués
d’acabar el món.
Amb
la ciutat convertida en una ratera de confeti i decibels, molts salouencs van
optar per l’exili voluntari, buscant la pau en racons llunyans de la costa.
Mentrestant, els qui es van quedar van haver de resignar-se a conviure amb el
desori, la brutícia i l’alegria forçada d’una festa que cada any confirma el
mateix: hi ha qui sap gaudir-la i hi ha qui sap escapar-ne a temps.
I és
que, potser, el veritable èxit d’aquest esdeveniment no és la festa en si, sinó
la creativitat dels veïns per trobar maneres d’evitar-la.
P. S.: Carrer el Mar també es va publicar ahir des de la Mussara.
