Avui, l’Església catòlica celebra la festivitat de Sant Nicasi, noble de sang sarracena i normanda, cavaller hospitalari i màrtir. La seva vida va ser tota una entrega: atendre malalts, servir pelegrins i morir decapitat per no renunciar a la fe. Una biografia èpica, amb final tràgic però digne.
Aquest cap de setmana, a Salou, coincidint amb el Dia de l’Orgull i la festivitat de Sant Pere, n’hem vist una altra mena de màrtir: Pere Granados, penitent del flaix, beat de la selfie, patró de la solemnitat fotogènica. Va desfilar, va lluir, va penjar fotos a dojo molt en sintonia amb l’ambient que tant li agrada i va convertir cada acte —per íntim o reivindicatiu que fos— en una nova estació del seu viacrucis mediàtic.
La diferència? Sant Nicasi va morir pel que creia. Granados... viu de fer-se veure. Però per molt que s’esforci a exhibir-se i posar cara de convicció, la ciutadania ha arribat a un punt que ja no li fa Nicas.
