Cada dimecres, el mercat ambulant de Cambrils, esdevé un escenari on la paradoxa es fa tangible. Mentre la gent compra coses mundanes, uns predicadors dels Testimonis de Jehovà hi instal·len el seu carretó per difondre la paraula. Aquesta imatge em fa reflexionar sobre un episodi fonamental de la història religiosa: l’expulsió dels mercaders del Temple per part de Jesús. Sembla que avui la fe ha tornat al lloc d’on va ser expulsada, amb l’única diferència que ara el mercadeig és per captar nous creients.
Si bé no dubto de la sinceritat de les intencions, em costa entendre la lògica d’escollir espais tan poc adequats per al proselitisme. Un dels exemples més flagrants és el de la sala d’espera d’urgències de l’Hospital Sant Joan, de Reus. En un moment de màxima vulnerabilitat, amb un familiar en una situació crítica, l’oferiment per comprar una Bíblia o la proposta d’una oració poden ser, en el millor dels casos, inoportuns.
En aquests moments de dolor agut, com el còlic renal que tan bé coneixem alguns, no es necessita consol diví, sinó un remei tangible. La meva única esperança ha sigut sempre un xut de tramadol, no una promesa de salvació. En aquestes circumstàncies, les paraules de consol no tenen cap sentit, perquè el que es busca és la solució mèdica i no pas la resignació. Aquestes llàgrimes de dolor i angoixa, d’uns i altres, no són un passi VIP per obtenir un privilegi al cel.
La història ens ha mostrat que la lluita pel poder de la fe ha tingut conseqüències profundament destructives. Per això, m’identifico plenament amb la idea que si una fe vol ser respectada, ha de ser un assumpte personal i íntim. Com va dir George Carlin: “Si vols que la teva fe sigui respectada, guarda-la dins de casa teva”.
L’elecció d’espais públics com el mercat o l’hospital per comercialitzar amb objectes de fe, especialment en moments de fragilitat, i fins i tot de frivolitat, em sembla, com a mínim, qüestionable.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
