Casos recents, com el tràgic suïcidi de Sandra Peña, posen en evidència una veritat que ningú vol acceptar: la humiliació, l’assetjament i el mal no són fets inherents a la infància. Aquests actes són, fonamentalment, el resultat d’una nul·la educació familiar en els menors agressors i d’una sistemàtica negació per part dels centres escolars. I és necessari alçar la veu per denunciar-ho.
Cada vegada que aquestes notícies es converteixen en el monotema dels mitjans, es dona veu als supervivents i, als qui reclamen un canvi legislatiu urgent que protegeixi els menors maltractats per sobre dels seus maltractadors.
%20-%20Escalado%20(85%20%25).jpg)
En una societat que s’autosatisfà amb discursos i homenatges per haver suspès la lliçó de la convivència, els centres escolars —que haurien de ser espais segurs— s’han transformat en trampes perfectes per acorralar les víctimes. Els menors actuen amb impunitat, i la direcció senzillament mira cap a una altra banda.
És imperatiu crear un sistema que revisi molt més que simples protocols, ja que darrere de cada acte d’assetjament escolar sempre hi ha, inexcusablement, un adult que no va actuar a temps. Això és, imperdonable.
Sense robar el dolorós protagonisme a Sandra i a tants nens desesperats, l’experiència ofereix la lucidesa necessària. En una única reunió d’exalumnes el 2011, la líder de la colla va deixar anar amb un cert desafiament maliciós com si fos un triomf: “Tu volies ser amiga nostra, però jo no volia”. Pentinant cabells blancs i confrontant la veritat, una es topa amb l’epifania: la necessitat d’amistat és, de vegades, un recurs de supervivència. Ser acceptada a qualsevol preu és pitjor que no ser-ho, ja que no deixa de ser una forma de claudicar davant la pressió social.
Per tot l’anterior, i malgrat la dita popular que la vida és massa curta per guardar rancúnia, la manca de resposta és una cicatriu oberta. Avui dia, i després de diverses cartes enviades en l’edat adulta, ni la direcció del CEM ni el professor J. V. al districte de Sant Martí, Barcelona, m’han respost a la fundada acusació dels seus actes i deliberada omissió de socors. Aquell professor, amb les seves horribles escenes matutines, va ensenyar als seus cadells a assetjar una nena tranquil·la, sembrant pànic en un 7è curs d’EGB.
Eren els anys setanta. La meva mare va acudir a la directora C. E. per exigir responsabilitats. La resposta va ser l’encobriment del professor i dels nens que odiaven per demostrar que existien.
Ignorar una situació de violència, que ratllava el límit del físic (llibres llençats a l’aula, crits fins a orinar-me a sobre i empentes d’aquella primerenca manada en sortir per anar a casa), va tenir conseqüències devastadores: impossibilitat d’esmorzar per la por d’anar a l’escola, passar de notables i excel·lents a molt deficients i submergir-me en la meva primera trobada amb l’ansietat, que no va ser tractada perquè el centre va invalidar el meu testimoni, era la seva paraula, mesquina, contra la meva.
La meva mare va creure la meva resistència diària i, és clar, em va canviar d’escola. Però que no hi hagi cap dubte: aquesta motxilla es carrega sempre. Aquest assetjament va resultar ser un entrenament dur, innecessari, però convenient per bregar amb els matons de barri, de la feina i de sistemes institucionals, aquelles autoritats amb tan mal ús del poder davant les quals mai he cedit com a adulta.
Va per tu, Sandra, bonica, amb tot el dolor que provoca la teva breu vida de tragèdia. I va per tots els menors que no mereixen ser ni víctimes ni supervivents en allò que ha de ser la infància feliç. Una etapa que, a la vista dels fets, la societat i els seus adults no estan protegint.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
