.jpg)
Una coneguda acostuma a dir “una taca més per al tigre” quan se li acumulen els problemes i fa observacions ben iròniques. La taca, en aquest cas, és el missatge —molt correcte, professional i en la línia de la transparència (però amb molta lletra i poca solució)— d’Endesa Energia i Energia XXI. Ens avisaven ahir que algú havia accedit a les nostres dades sensibles, incloent-hi l’IBAN. No sé on ha quedat aquell sistema d’organitzar-se amb els últims quatre dígits per no identificar el compte, però el cas és que jo no tinc el meu IBAN visible ni a l’ordinador ni al telèfon.
I aquí és quan el tigre es desperta, a la recerca de dades per robar de qualsevol forma. És llavors quan ens assalta aquesta sensació que tanta modernitat digital compleix, exactament, la funció de complicar-nos la vida.
Que si les contrasenyes. Que si les gestions complicades per a la gent gran. Que si les galetes emmagatzemades. Que si permisos per accedir a tot el que és "gratuït", venent la nostra ànima al servidor central i a 400 associats que ho volen saber tot sobre la nostra vida, costums, alimentació, salut i despeses. Que si gestors per memoritzar l’impossible, amb clau mestra i doble verificació de seguretat, sigui per enviar un correu o per consultar la vida laboral. En fi, que les empreses, com a banqueres de les dades que els confiem, s’han convertit en un pati d’esbarjo per als hackers.
Un d’aquests llestos de la xarxa em va rebentar la paraula de pas de LinkedIn i em va enviar un correu dient que havia de pagar-li en criptomonedes per no difondre als meus contactes unes fotos pornogràfiques que, per descomptat, no han existit mai. Fins i tot vaig buscar a la deep web i vaig trobar un arxiu comprimit amb el meu nom on les fotos van resultar ser d'una dona desconeguda en biquini. Aquí rau el fàstic d’allò que està òbviament mal fet. Com aquella última trucada d’un suposat tècnic sense identificar, sol·licitant accedir al meu domicili per revisar un servei d’internet instal·lat el dia anterior. Les taques del tigre ja són considerables.
Per cert, un aplaudiment a qui va posar 12345678 o contrasenya com a clau per a les seves gestions i encara no ha patit un saqueig de la seva identitat i intimitat. No sé vostès, però a mi tot això em sembla el guió d’una pel·lícula de baix pressupost; només que aquí estan negociant amb les nostres pertinences. Això sí, ho fan de forma transparent, molt més que el mateix Govern, que un dia sí i l’altre també ens sorprèn amb un tripijoc, una investigació incòmoda o un nou impost. Venen ganes de sortir de la rutina i de la xarxa, una missió impossible avui dia si vols pagar una compra i perds el mòbil.
Pel que fa als xats empresarials que no atenen persones, són pitjors que la rotonda de les Gavarres: moltes preguntes preconfigurades i poques respostes útils per triar. Els bots tampoc estan per ximpleries ni per creativitat intel·lectual, sobretot quan el que vols dir no encaixa en el camp a omplir. Això sí... no oblidi puntuar l’experiència, que tots plegats viuen del prestigi i de l’excés de la nostra confiança, pràcticament naïf, en les bondats del sistema modern. I mentrestant, el tigre... va a la seva i aprèn a sobre totes les nostres misèries i vulnerabilitats.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
