Avui he fet eco-fitness a la platja de la zona portuària. No he inventat la sopa d’all ni busco protagonisme. Però davant l’allau de modes d’exercici, tant físic com mental saludable, he constatat una veritat simple: caminar i ajupir-se per omplir una bossa de brossa de 100 litres és un gran entrenament. Puja el ritme cardíac, et fa suar sota l’aire pur i ajuda a dissoldre el greixet que s’instal·la com una okupa resistent a la barriguita de Famosa. Després d’una jornada a la vora del mar, se m’ha descongestionat el nas i sento el pit ple de vitalitat. Si abans ho sabia, ara em declaro addicte al benestar arcaic dels ions negatius del mar, que es rebolca a la sorra com un nen sense por de jugar i de viure. No és qüestió de matar-se al gimnàs ni d’anar a teràpies excessivament cares per reconnectar amb un mateix. En aquesta riba, he tingut temps de fer mindfulness i meditar sobre el que faig, el que dec o el que necessito fer; que és, en el fons, la veu interior d’allò que tots necessitem.
Dos treballadors molt educats i sorpresos m’han dit que he de demanar permís, i així ho faré. La platja serà zona portuària, però el mar és meu. En canvi, les llaunes, ampolles i plàstics són seus... de qui els llença. I venen de molt lluny: d’una excursió en veler, d’un iot de luxe, d’un abocador a Tunísia o d’una revetlla boja. L’impacte ambiental és tan estúpidament innecessari com llançar focs artificials o globus blancs en un funeral. Siguem conscients: ni el foc al cel ens fa més feliços, ni els globus arriben a les persones estimades que van marxar. Tot cau a l’aigua i enverina o afoga espècies per les quals després plorem en vídeos de rescat animal.
Som uns hipòcrites. Per això, ha arribat el moment de constituir patrulles ciutadanes ambientals. De la mateixa manera que vigilem els carrers perquè els xavals no caiguin en les drogues, no robin a un avi ni violin una dona, hem de vigilar el nostre entorn. El civisme no s’acaba on comença la sorra.
No estem sols en això. Recordem en Fernando de Yarza, un home que es va fer viral per la seva tasca incansable recollint plàstics a les costes de Menorca (Scott y Milá, Movistar, 2020). O el cas d’Afroz Shah a l’Índia: la platja de Versova, a Bombai, era un dels abocadors més grans del món fins que aquest jove advocat va començar tot sol amb un veí gran; no va esperar l’acció governamental. Se li van unir des de pescadors locals fins a estrelles de Bollywood, formant una patrulla massiva. El resultat? Després de recollir cinc milions de quilos de plàstic, la sorra va tornar a veure’s i, després de vint anys d’absència, les tortugues marines van tornar a pondre-hi ous perquè tornava a estar neta.
Si una dona sexagenària pot fer-ho, què us sembla la sortida quinzenal del grup de l’institut? La del casal de gent gran? La de les senyores que caminen juntes després de deixar els nens a l’escola? És una llàstima que aquest exercici no estigui degudament orientat. Caminar amb la pelvis en retroversió —o, per dir-ho clarament, amb el culet fora— només desalinea i desequilibra tot el cos, i fa més panxa en perdre el to abdominal. Ajupir-se a recollir un residu, amb la tècnica correcta, és molt més beneficiós que quilòmetres de caminada mal executada.
Hi he de tornar, perquè aquella bossa de 100 litres no ha estat suficient i jo tampoc ho seré; em ve gran la fita. Només fa falta iniciativa popular. Si fa anys practicava rural fitness transportant tones de llenya del jardí a la llar de foc fent de la petjada de carboni l’herència del primitiu, avui proposo que cada passejada per la platja porti de sèrie una bossa de brossa per deixar les coses com la natura vol que estiguin. Que no sigui un càstig, ajupir-se, sinó un premi col·lectiu.
És qüestió de decència i de què pensen deixar als seus nets, vostès que en tenen. Si algú vol sumar-se a aquesta aventura, ja sap on trobar-me; m’encanta la idea de participar en una cosa que ens faci bé a tots, i de passada practiquem a posar el culet i la panxa a lloc sense prendre mal.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
