Hi ha llibres que neixen per entretenir i n’hi ha d’altres que, sense pretendre-ho, acaben retratant tota una manera d’entendre el poder. Quins ous que tinc! pertany clarament a aquesta segona categoria. Presentat com una obra aparentment costumista (amb una portada tan domèstica), el llibre esdevé una befa política sobre el projecte de l’Eix Cívic de Salou i la seva gestió.
Així, l’autor construeix un relat que oscil·la entre el realisme i l’esperpent. El protagonista, fàcilment identificable amb l’alcalde Pere Granados, impulsa un projecte urbanístic de gran abast amb una llibertat d’acció que voreja la ficció absoluta: decideix, planifica i executa sense consultar ningú, convertint la participació ciutadana en un element ornamental, gairebé decoratiu.
Quan s’endinsa en l’obra, el lector descobreix que bona part dels detalls del projecte no arriben a través del govern municipal, com hauria de ser en un ajuntament democràtic, sinó per vies externes, com ara el Departament de Territori de la Generalitat. Aquest desplaçament narratiu (amb forta càrrega tirànica), reforça la sensació que la realitat institucional funciona al marge de la ciutadania a qui, teòricament, hauria de servir.
L’estil és directe, sense embuts: aquí faré una barrera d’edificis nous. Aquí, un aparcament. En aquest lloc una plaça que m’immortalitzi. Tot molt en sintonia amb el títol, que funciona com a metàfora central. D’aquesta manera, els “ous” esdevenen símbol d’una manera de governar sense complexos. (Font: Tururut Viola News).
