S’ha anat. Sabíem que passaria... una pastilla diària per al cor, una injecció mensual pel dolor d’ossos... la fragilitat en caminar, la incontinència.
S’ha anat la meva segona gossa, la Nena, la que va recollir el meu marit el dia de Sant Esteve, abans de les nevades de 2009. Abandonada per caçadors, amb les orelletes caigudes, podenca al mig dels camps de Cambrils.
I, a mesura que s’apropava el final, no sé si ella n’era conscient, però hem estat nosaltres qui hem vist la seva vida passar en un segon... i, amb ella, inevitablement, la nostra.
Imaginava que la vellesa seria amable amb aquesta companyia... però el gos se’n va i la imatge idíl·lica desapareix. I aleshores el futur s’avança: comprenem que allò que importava ja no hi serà quan més falta faci. Ja se n’han anat dos dels gossos que van arribar a la nostra vida per consumir la seva existència tot proporcionant-nos alegria, creixement i saviesa. I no pot ser ni costum ni mesura.
Fins ara he estat incapaç d’expressar aquesta pèrdua. Vaig trenant dols com una Penèlope que es resisteix a donar-se per vençuda, que proposa un retorn metafísic fet de records i d’aquest lent degoteig de la fragilitat... on la vida curta d’un gos sembla un frau, una estafa a l’amistat. I no em queixo. Ho integro com una experiència de com n’és de dolorosa, en realitat, la vida feliç. Perquè una gossa rescatada del camp, amb tan poques possibilitats de sobreviure, omple, acompanya, comprèn i ensenya.
Ara el buit és suportable... però immens.
I, com va dir algú, és normal estimar més el meu gos que un cosí que no conec, per molt família que sigui.
No... no és la vida la que ens fa mal volent. No hi ha cap intenció de l’univers. És el seu moviment, la seva essència, també en la destrucció, per molt bell que sigui el naixement.
Llàgrimes que aquesta gossa s’ha endut...
Ja està amb en Droopy, amb la mama, perseguint conills i saltant en algun lloc, sense dolor ni medicines. S’ha anat amb dignitat, estimada i acompanyada... per sempre recordada, amb l’olor eterna d’haver travessat els camps de romaní. Amb la mirada serena de qui reafirma la seva existència i, amb ella, la nostra, en comunió perfecta.
La nostra Diana caçadora, que mai no va negar la seva natura i va tenir la vida que mereixia. Perquè ella, com en Droopy, són l’única prova de les responsabilitats que vaig adquirir per mi mateixa...
Alumnes, ballarins, amics... família... van anar i venir amb amor humà. Res no ha estat més latent que ser el lloc segur, no només d’ells... sinó d’aquests gossos adoptats quan ningú els buscava ni els estimava.
Posar a dormir un gos és un acte dolorós: la frontera d’allò necessari davant d’allò inevitable. Un acte d’amor. El més difícil, quan saps que fins a l’últim alè, en entrar a la clínica veterinària, va confiar en tu.
És triar entre el seu alleujament i el nostre aferrament... un altre acte de coherència, quan qui més importa ha de deixar de patir.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
