No vull parlar des de la nostàlgia perquè no la sento, sinó des del respecte en vida, que és quan s’haurien de dir i fer les coses.
Dimarts va morir Tania Doris. Abans de veure-ho publicat, m’ho va comunicar avui algú de la professió. Després ja ho saben: l’eco habitual de Facebook i companyia saltant de perfil en perfil.
A l’empresa de Matías Yáñez, àlies Colsada —i no “Coslada”, senyor Alfonso L. Congostrina, d’El País— va ser la meva primera vedet a la meva primera revista. Després van venir gairebé tres anys entre l’Apolo de Barcelona, gires, teatres, pensions i autocars per aquella Espanya dels vuitanta que es debatia entre el videoclub i el futbol, mentre anava perdent el gust pel despullament luxós i la carn sofisticada que començava a ser més fàcil —i gratuïta— de veure a la platja que en un teatre.
Desafortunadament, i com un avançament del que havia de venir, el Paral·lel va començar a languir molt abans que ella i que qualsevol que volgués reanimar-lo. Hi havia alguna cosa catalana i autèntica en aquella avinguda. El fet que encara es programin obres en alguns teatres no canvia que el Paral·lel mai no es va recuperar del tot de la urpada de la modernitat.
A la Tania li va faltar un empresari i parella amb més iniciativa per rellançar-la sense caure constantment en el clixé del postfranquisme. El mateix home que va dirigir la seva vida des que la va convertir en vedet —per damunt fins i tot d’una altra gran figura que la volia amagada a la tercera fila del cor— va morir sense deixar res lligat per a la seva retirada i la va deixar atrapada en un litigi amb la família que es considerava la legítima hereva, després que la Tania li hagués entregat la seva joventut i la seva carrera a aquell Colsada que d’elegant en tenia ben poc.
Aquell Colsada que avui, quaranta anys després, ha acabat revelant-se com un empresari explotador, els aparcaments i béns immobles del qual encara continuen pendents de repartiment, mentre a molts de nosaltres ens va furtar la Seguretat Social.
Com a companya, la Tania va ser impecable, en privat i en públic. Encara recordo quan em regalava les seves malles de reixeta al Monumental de Madrid. I per això em queda dir que molts ballarins portem al llibre de comptabilitat de la nostra vida haver pogut treballar al seu costat durant aquells anys, gràcies al seu compromís com a cap de cartell.
Ella, com totes les que vam ser les noies alegres de Colsada, va gestionar les seves ombres amb discreció, mentre fèiem de la fantasia el penúltim refugi de la revista espanyola.
Crec que l’única reina del Paral·lel, malgrat l’esplendor i la fama, va ser una dona profundament trista. Va fer de la seva retirada un pacte de dignitat amb ella mateixa. Sempre acompanyada de la seva germana Tita, morta també fa poc.
Com que ja vaig parlar bé d’ella al meu llibre Memòries d’una corista; llums i ombres de les varietés… només em queda dir:
Descansi en pau.
Tinc fotos amb ella, però crec que mereix aquesta feta pel molt estimat Paco Riba: la foto oficial de la pel·lícula Las alegres chicas de Colsada. Jo, a l’esquerra, abril-maig de 1983, durant el rodatge a Studio 54, Barcelona.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
