Avui us porto una reflexió que potser ressonarà en moltes persones: la innecessària tirania del càstig aplicat sense ordre ni mesura. I no parlo de la família i les seves normes ni de l’escola, aquell lloc que a vegades deseduca més per mala voluntat que per ignorància. Em refereixo a empresaris, coreògrafs, mestres de ball, jefecillos de segona fila, capitans de cor, vedets i directors que van convertir el seu càrrec en un fuet moral i econòmic per a qualsevol que, des de la professió o la vocació, hagués de suportar-los de manera totalment desproporcionada i, per tant, injusta.
N’hi ha —encara que sembli mentida en un món escènic tan donat a recollir sensibilitats imperfectes, insegures i també extraordinàries— que no van dubtar a amargar la vida de qui només volia ser artista. I ho van fer amb aquell refinament tèrbol que atorga el monopoli del “perquè ho dic jo”, una fórmula que exclou qualsevol sentit ètic i qualsevol possibilitat de diàleg. Perquè ja sabem que l’art, massa vegades, tampoc no és democràtic.
Hi ha hagut artistes obligats a canviar de ciutat, d’entorn o fins i tot de professió per sobreviure a vetos, venjances i tot allò que sempre es va amagar sota la molt ben anomenada mà negra. Per aquí els voltants encara es feien servir llistes negres de gent abnegada i explotada quan demanava millores laborals i salarials. Tothom que hagi liderat un grup de sofridores de l’1,2,3 laboral ho sap, però... calla. Per si un cas, que l’hipoteca i la nevera no estan per idealismes i fa molta mandra començar a Barcelona o Madrid, sense res on aferrar-se.
Si mireu al vostre voltant, entre els records més íntims i innocents, potser hi trobareu pistes que us conduiran a una escena incòmoda: un assaig humiliant, una aula sota pressió, la figura borrosa però real d’algú que, atrapat en les seves pròpies misèries, va decidir fer-se fort aixafant qualsevol espurna d’il·lusió o d’humanitat.
Els seus mètodes mai no van ser educatius ni professionals i, així i tot, van ser acceptats com a part de l’ofici quan no eren res més que una altra manera de castigar. Perquè alguna cosa queda.
Fins que un dia te’n deslliures i també del seu malefici gratuït. I aleshores descobreixes una cosa encara millor: que si abans no els necessitaves per sobreviure, ara tampoc. Perquè aquell mai no va ser el nostre preu a pagar… sinó el seu deute pendent.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
