.jpg)
Us en recordeu de la primera injecció? Vau tenir por? I d’aquell os trencat? O d’aquella sang escandalosa que crida pànic abans que urgència?
En observar la relació metge-pacient d’avui, no puc evitar tornar enrere: la d’una nena d’entre tres i cinc anys, quan el metge tenia consulta en un pis o venia a casa. Recordo aquells instants com un encontre amb la fragilitat humana i amb l’autoritat afable de professionals com el doctor Clemente Cera, als voltants del carrer Maresme, a Barcelona.
És un misteri com el temps ha preservat aquests records. Amb el primer braç trencat, encara puc veure la tapa d’un estoig escolar convertida en un entablillat provisional abans d’enviar-nos a l’Hospital Clínic. I allà, l’olor inconfusible del guix sanitari fresc. Les injeccions a casa, amb xeringues i agulles que es bullien. Les culleres per mirar la gola. Els palets blancs amb una pastilla vermella a l’extrem que et deixaven al llit, xuclant, convençuda que eren caramels. El pas del xarampió, el ritme de les vacunes, la decisió d’arrencar-me les amígdales.
El doctor Clemente, com se l’anomenava a casa, sense saber-ho, em va inocular la curiositat: prou per fer aixecar una cella entre els facultatius d’avui. M’hi diverteixo: amb l’autoritat, sempre hi jugo a escacs.
Era un metge en qui es confiava sense preguntes, en un món on la infància vivia sempre a la vora del risc, sense pantalles, sense historials que s’emboliquessin en l’administració.
Costa d’entendre com hem arribat a la urgència de la consulta cronometrada, a l’enuig dels pacients pels retards —molts dels quals tampoc avisen—. Fa temps que no veig serenor a les sales d’espera: només frustració i, de vegades, una certa submissió al sistema. I això, malgrat la diligència i el compromís indiscutible dels professionals sanitaris.
Al doctor Clemente Cera li dec no haver sentit mai por davant les bates blanques ni els uniformes de quiròfan. Tot i això, amb cinc anys, durant unes vacances a Cambrils, vaig posar a prova sis metges i infermeres de la Monegal de Tarragona —inclòs el seu titular— amb un sansonisme inesperat. No em podien aturar i em van haver d’anestesiar per enguixar un altre braç trencat. Així. Potser pel calci. O ves a saber.
Ahir vaig buscar referències del doctor Clemente Cera i les vaig trobar. Internet pot amb gairebé tot. Vaig deixar de veure’l amb tretze anys. En l’última consulta, enmig d’un episodi d’assetjament escolar que ell no coneixia, en veure’m abatuda va dir: “Aquesta nena s’ha d’ajudar a si mateixa”.
Ho vaig fer, doctor Clemente. Ho vaig fer. I, com en aquell os trencat, sempre en queda la marca.
Vaig saber aleshores que continuava sent respectat i admirat pels seus col·legues. Havia deixat empremta. També alguns llibres.
I en aquest esdevenir, entens una cosa: que hem arribat fins aquí també gràcies a ells. Als bons. Als que t’entablillaven amb el que tenien, aconsellaven la família, treien ferro a l’assumpte i, sense dir-ho, t’ensenyaven a no tenir por: al que haurem de travessar tota la vida, amb més o menys sort pròpia, i perícia aliena.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
