—Que no es noti que som espanyols.
Aquesta va ser la primera norma que em va donar un director coreogràfic internacional quan, amb vint-i-quatre anys i el meu primer passaport, vaig embarcar per treballar a Costa Cruceros, allà pels anys vuitanta.
Ens ho va dir a la primera escala, rumb a Civitavecchia, després de deixar enrere les fumaroles de l’Stromboli, aquell volcà enmig del mar. Poc després vindria el Pireu.
—I què té de dolent ser espanyol a l’estranger? —li vaig preguntar.
La resposta va ser tan breu com contundent.
—Perquè sou molt cridaners i passem vergonya quan us assenyalen.
Al ballet hi havia tres angleses, una cubana i un argentí. Però el contracte era espanyol. I, pel que es veu, això ja era motiu suficient perquè ens pengessin l’etiqueta de sospitosos habituals d’escàndol públic.
Aquella observació em va quedar pràcticament tatuada.
Dècades més tard, després de viure a Salou, Cambrils i Miami Platja, crec que he acabat fent un màster en identificació acústica de turistes. Ja no em cal sentir quin idioma parlen per saber d’on venen.
El volum parla abans que el diccionari.
Perquè tots sabem com funciona això. Quan aprens un idioma, les primeres paraules gairebé mai no són “gràcies” o “si us plau”. No. El primer que s’aprèn és a enviar algú a la merda. Hi deu haver un plaer universal a fer-ho en una llengua que no és la teva.
Amb els anys vaig descobrir que aquell director només tenia mitja raó.
Els espanyols fèiem soroll.
Els altres també.
Només havien d’estar de vacances.
Els mateixos que al seu país semblen desplaçar-se amb el silenci d’una biblioteca descobreixen, tan bon punt travessen la frontera, un dret inalienable al decibel.
Com si la crema solar incorporés un permís temporal per parlar tres tons per sobre del necessari.
I després hi ha l’arrossegament de les cadires.
Aquest esport internacional.
Per què aixecar una cadira amb delicadesa si la pots arrossegar produint un soroll capaç d’alertar l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya?
Fa uns dies era asseguda en un club nàutic. Potser influïda pels últims terratrèmols, vaig fer un petit bot.
Vaig mirar al voltant.
Res de greu.
Només cinc turistes acabaven de seure alhora.
Entre les cadires, les veus i l’entusiasme amb què trituraven els aperitius, durant uns segons vaig dubtar si era en una terrassa o en l’assaig general d’un despreniment.
Vaig mirar el mòbil.
Cap alerta del servei d’emergències.
L’escala de Richter, de moment, tampoc no semblava especialment preocupada.
Així que vaig acabar el cafè.
Quan em vaig aixecar, vaig agafar la cadira i la vaig arrossegar amb una solemne verònica.
Els cinc caps es van girar a l’uníson.
I unes quantes taules veïnes també.
És clar. Jo era sola i, de sobte, m’havia convertit en el centre d’un insospitat focus d’atenció.
Aleshores vaig parlar al meu marit, però mirant cap a la taula de l’estrèpit.
—Vaja... s’ha notat que sóc espanyola.
Ignoro si, a més, em van identificar com a catalana. Però, si va ser així, espero que la doble nacionalitat em serveixi d’atenuant i no pas d’agreujant.
Perquè, vist el que s’ha vist, a l’estiu la veritable pàtria no és el país d'origen.
És el decibel.
Curiosament, més de quaranta anys després, encara hi ha companyies de creuers que no contracten treballadors espanyols perquè continuen arrossegant els mateixos prejudicis.
Mentrestant, nosaltres despleguem la catifa vermella, inaugurem terminals i celebrem amb entusiasme l’arribada de creuers a la flamant estació marítima de Tarragona.
Benvingut, Mr. Marshall.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
