Senyora Zhukova,
Fa uns dies vaig llegir una frase seva sobre Salou que em va cridar especialment l’atenció. Va dir vostè que, al costat del “Salou de postal”, existeix un altre Salou: “un Salou de gent que vivim cada dia i veiem coses que no poden passar”.
Espero que sigui alguna cosa més que un eslògan.
Perquè jo conec aquest altre Salou.
Quan l’actual alcalde, Pere Granados, va entrar en política el 1995, jo ja feia anys que treballava i aportava a Salou. Vaig ser la primera coreògrafa catalana a presentar, amb ballarins també catalans, tres produccions per a tres temporades a la Sala Galas. La primera i única vegada en la seva història. Vaig produir espectacles per a hotels i ressorts de la zona. Vaig dirigir l’Escola Carol Dansa.
Vaig continuar vinculada a Salou durant anys i vaig col·laborar gratuïtament en actes de cultura, turisme i joventut. També vaig conèixer i vaig col·laborar amb Pere Granados quan va ser regidor de Cultura.
Una de les realitats que conec és la situació laboral dels artistes en l’entorn hoteler. La vaig viure professionalment i vaig ser jo qui va posar de manifest fa poc el tracte que rebíem: falta de respecte i condicions de treball que difícilment podien considerar-se dignes o segures.
Vaig arribar a treballar amb una tarima que no reunia les condicions necessàries i amb un vestuari improvisat sota un extractor de cuina, cobert per una lona i compartit amb gats les puces dels quals ens van acabar afectant.
Vaig advertir d’aquella situació el cap d’animació, que va ignorar la meva observació. Aleshores vaig anar a recepció i vaig demanar parlar amb el director. No es va dignar a rebre’m.
I, com aquesta, moltes altres escenes indignes per a un professional.
Molts professionals callàvem perquè necessitàvem continuar treballant. Jo no. Enfrontar-me a l’abús empresarial també em va costar alguna data, tenint aleshores al meu càrrec el pa de més de quinze persones, algunes d’elles de Salou.
Això també és Salou.
En un moment determinat, quan era directora de la meva escola de dansa, vaig ser convidada a participar en ERC Salou. Vaig dir que no perquè, per circumstàncies personals, no podia assumir aquell compromís. Mai no vaig formar part d’ERC. Escric des del que aleshores i ara considero honest.
Com a educadora i artista, vaig mantenir excel·lents relacions amb diferents membres del consistori: Jesús Barragán, Josep Maria Llorca, Benet Presas, Esteve Ferran, Pablo Otal, Maria Dolors Oliva i el mateix Pere Granados. D’aquelles relacions en van sortir coses bones per a la ciutadania. Aquest ha estat sempre el meu criteri, més enllà de la satisfacció personal per la meva dedicació a la que aleshores era la meva ciutat.
Com a directora artística i educadora, sempre m’he degut a tothom, sense distinció.
El 2024 jo tenia 62 anys. Era copropietària al 50% d’un habitatge a Salou juntament amb el meu germà, més jove que jo, i hi residia de manera efectiva. Ell hi estava empadronat des de principis dels anys 2000.
Quan vaig iniciar el tràmit per empadronar-me, se’m va requerir la seva signatura autoritzant el meu empadronament.
Em va semblar una exigència absurda. Vaig preguntar al Padró per què era necessària i no vaig obtenir resposta. A l’OAC em van confirmar que era un sistema per evitar “bronques” entre residents a l’Ajuntament.
Vaig consultar aleshores directament la Generalitat de Catalunya. La seva resposta, per escrit i amb data 15 de març de 2024, em va indicar que aquella autorització no era necessària i que, acreditada la meva residència efectiva, corresponia a l’Ajuntament fer les comprovacions oportunes i procedir a l’empadronament.
Tanmateix, l’Ajuntament va mantenir la seva exigència.
Finalment, vaig presentar la signatura del meu germà i vaig poder empadronar-me.
Vaig haver d’aconseguir l’autorització d’un altre adult, més jove que jo, de la meva pròpia família, per acreditar una residència que ja era efectiva i en un habitatge del qual jo mateixa era copropietària.
Això és el que em continua semblant inacceptable.
Per això vaig presentar una reclamació i vaig formular tres preguntes:
¿Sota quin criteri legal em van obligar a presentar un document que la Generalitat i l’Estat no estableixen com a necessari?
Hauré de fer altres consultes paral·leles a les institucions governamentals superiors en futures gestions de caràcter municipal per garantir els meus drets com a ciutadana catalana i espanyola?
Si el meu germà no hagués signat l’autorització, l’Ajuntament de Salou hauria denegat l’empadronament?
Vostè és sòcia de govern. Apel·lo a la seva independència respecte d’Alcaldia i del Padró. Per a la ciutadania, l’eficiència administrativa ha d’estar per damunt de la política.
La Generalitat ja es va pronunciar expressament sobre el meu cas el 2024. La documentació és als registres. Vostè hi és. Comprovi-ho.
Què passa en aquest Ajuntament quan una Administració superior ja ha establert el que correspon?
On queda aleshores el principi democràtic?
Perquè el meu no va ser un cas aïllat. Si em va passar a mi, els està passant a altres.
Com veu, senyora Zhukova, la postal de Salou és com el “rasca i guanya”: encara hi ha molt per descobrir i molt per millorar.
Carolina
Figueras Pijuán
Antiga
resident i contribuent de Salou
Coreògrafa
i directora de l’Escola Carol Dansa
