Arribarà un dia, si no ha arribat ja, en què treballar en un musical de franquícia no donarà ni per a un sou digne. I, tot i així, ho continuareu acceptant. Perquè, quan es tracta d'intentar recuperar a qualsevol preu la inversió de tants anys d’estudi, qualsevol oportunitat sembla millor que cap.
El nivell de les produccions i els noms que es contracten per assegurar la taquilla se’ns venen com a qualitat, però hauríem d’anomenar-ho pel seu nom: manca de risc. És clar que els diners són seus, dels productors, però el més preocupant és l’absència de visió de futur.
El problema no és l’existència de les franquícies. El problema apareix quan allò familiar desplaça sistemàticament allò exigent. Quan el reconeixement substitueix el descobriment. Quan el públic acudeix a confirmar allò que ja coneix en lloc d’exposar-se a allò que encara no coneix. La creació perd espai i la repetició guanya terreny.
El problema no és el musical per a tots els públics. El problema és que el musical per a tots els públics està ocupant l’espai que abans reservàvem a la sorpresa, al risc i a la creació adreçada a espectadors adults.
I, mentrestant, l’aparell continua creixent. Cada vegada hi ha més persones explicant com s’ha de fer l’espectacle i menys persones fent-lo. De vegades, hom té la impressió que hi ha més caps que indis. Més estructura que visió. Més gestió que creació.
El cicle és curt i previsible. Donarà feina durant uns anys, alimentarà el miratge i, després, arribarà la caiguda cap al món dels cursets de formació. “Jo vaig treballar en tal musical”, diran, mentre repliquen un estil sense ànima, sense criteri i sense cap mena de mirament.
Riu-te’n tu, de veure-li les orelles al llop. En el musical comencem a veure les orelles de Mickey.
I sí, alguns ens neguem a ser infantilitzats.
Ho vam fer en deixar enrere la infantesa i ho continuem fent com a espectadors. No busquem que ens repeteixin una vegada i una altra allò que ja coneixem; busquem que ens sorprenguin, ens desafïin i ens obliguin a mirar d’una altra manera.
Això que escric avui no és una crítica.
És una premonició.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
