Segur que alguna vegada li ha passat.
Està parlant de la seva feina, d’una idea o d’un projecte i, sense adonar-se’n, comença a treure-li importància. “Bé, tampoc n’hi ha per tant…”, “potser m’equivoco…”, “només és una idea…”. No perquè no hi cregui, sinó perquè intueix que mostrar seguretat pot resultar incòmode.
No és timidesa. És un mecanisme d’adaptació.
Des de fa molts anys, cada vegada que presento una idea nova faig la mateixa broma: “Perdó per existir”. Amb el temps vaig entendre que la broma no parlava de mi, sinó d’un costum força estès: demanar discreció a qui té alguna cosa a dir i mirar amb recel qui parla des de l’experiència.
Ens hem acostumat a confondre l’experiència amb l’arrogància i la solvència amb la supèrbia. Com si el coneixement hagués de demanar permís per entrar en una conversa.
El més curiós és que encongir-se no resol mai res. Qui necessita que els altres es facin petits sempre trobarà un motiu per demanar una mica més.
Adaptar-se és intel·ligència. Fer-se petit, no.
Cadascú arriba fins aquí amb els anys, els errors, la feina, els encerts i també els fracassos. Tot això forma part de la seva història. No hi ha cap obligació de demanar perdó per haver-la viscuda.
La pròxima vegada que senti la temptació de fer-se petit per encaixar, potser la pregunta no és si vostè ocupa massa espai.
Potser és el motlle que s’ha quedat ridículament petit.
Jo no m’encongeixo. I tampoc animo ningú a fer-ho.
Facin motlles més grans.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
