​El Tour de França i les prioritats d’un govern

 

La Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona han decidit convertir Catalunya en l’aparador del Tour de França.

Per fer-ho, s’hi ha destinat una inversió pública milionària que inclou un cànon de 9,68 milions d’euros, a més del desplegament de seguretat, mobilitat, neteja, logística i recursos extraordinaris que exigeix un esdeveniment d’aquesta magnitud.

Quants diners públics ha compromès realment la Generalitat si se suma el conjunt del dispositiu?

Quant costaran les hores extraordinàries, els talls de trànsit, les restriccions per als residents i els comerços, i la reorganització dels serveis públics?

Qui publicarà el cost final, euro per euro, quan l’espectacle s’hagi acabat?

Perquè els diners públics no desapareixen.

Cada pressupost és una declaració de principis.

Cada euro revela una prioritat.

I la qüestió de fons és molt senzilla.

Per què posen tots els ous al cistell del visitant i no al de les persones que sostenen aquest territori amb els seus impostos, siguin residents habituals o contribuents amb una segona residència?

Per què és tan fàcil mobilitzar milions per a un gran esdeveniment esportiu i tan difícil destinar-los a polítiques socials i culturals que beneficiïn la ciutadania durant tot l’any?

De debò era impossible dedicar només un 3% d’aquesta inversió a programes socials i culturals oberts a tota la ciutadania?

Mentre les càmeres mostraran monuments, platges i carrers plens, continuaran fora de l’enquadrament les persones que dormen al carrer, les que esperen un habitatge i les que viuen en la precarietat.

Les administracions asseguren que el dispositiu garantirà la mobilitat. Tant de bo sigui així. Però també tenen l’obligació d’explicar com garantiran que qualsevol ciutadà pugui arribar a l’Hospital Joan XXIII, tornar a casa seva o desplaçar-se per la ciutat sense quedar atrapat en un laberint de talls, desviaments i indefensió.

Nosaltres paguem els nostres abonaments i bitllets d’autobús durant tot l’any.

Vostès, en canvi, obren gratuïtament el transport públic per facilitar l’arribada dels aficionats al Tour.

Magnífica metàfora de les prioritats.

El model sembla clar: atreure, promocionar, facilitar i subvencionar el visitant.

Mentrestant, el ciutadà paga, espera, suporta les molèsties i adapta la seva vida.

No comparteixo aquest entusiasme col·lectiu de sortir a agitar banderetes al pas del pilot. Jo he esperat pacientment per poder saludar la llegendària Alicia Alonso al seu camerino del Liceu, després d’haver pagat la meva entrada, i ho vaig fer amb tot el respecte, sense selfies ni espectacle. Faria exactament el mateix per tenir l’oportunitat de saludar Mikhail Baryshnikov. Però mai no he esperat que les administracions mobilitzessin milions d’euros, alteressin la vida d’una ciutat o convertissin aquell moment en una qüestió d’Estat perquè jo pogués veure’ls.

No perquè l’esport tingui més valor que la cultura.

Sinó perquè vostès han decidit que unes manifestacions humanes mereixen convertir-se en esdeveniments d’Estat mentre d’altres sobreviuen amb pressupostos residuals.

Vostès han decidit què mereix milions d’euros.

Vostès han decidit què mereix portades.

Vostès han decidit què mereix campanyes institucionals.

Vostès han decidit què pot esperar.

Mentre les càmeres sobrevolen una Catalunya impecable, evitaran mostrar les persones que dormen sobre un cartró.

No apareixerà la pobresa.

No perquè no existeixi.

Sinó perquè trenca el relat.

Allò de Napoleó ja va passar.

Les invasions, no.

Avui ja no arriben amb exèrcits. Arriben convertides en grans esdeveniments, campanyes de promoció i decisions polítiques que transformen les nostres ciutats durant uns dies mentre es demana a la ciutadania que n’assumeixi el cost, les molèsties i unes prioritats que ningú no li ha preguntat si comparteix.

Qüestiono que es governi abans per al visitant que per a qui viu aquí, treballa aquí, paga aquí i sosté aquest territori.

Els grans esdeveniments passen.

Els aplaudiments s’apaguen.

Els pressupostos romanen.

I els pressupostos són la veritable ideologia d’un govern.

El Tour marxarà.

Les persones que dormen al carrer continuaran aquí.

Les persones que esperen un habitatge continuaran esperant.

Les persones que sostenen aquest territori continuaran finançant prioritats que, massa sovint, no són les seves.

I la pregunta continuarà sent la mateixa:

Per a qui governen realment?

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.