​A Barcelona, cal anar amb barretina?

 

La gentrificació, aquest concepte que clama al cel dels ciutadans tips de tot, no comença als pisos turístics. Comença molt abans: en un mercat ambulant, abans fins i tot d’arribar a un nucli urbà. Són riuades de persones organitzades en un entorn efímer. Posem per cas Tarragona. Reus. Bonavista.

Anem-hi a Cambrils, on escolto: Çok para (molt car). Em giro i els responc amb un somriure: Yok, yok. İyi fiyat (no, no. És un bon preu). La cara que van posar les dones turques, convençudes que ningú no les entenia, ho deia tot.

Sí, he viscut dos anys a Antalya. Però la llengua de treball era l’anglès, i allò era d’allò més còmic si hi ajuntaves russos, ucraïnesos, turcs, brasilers, búlgars i romanesos. Cadascú amb la seva fonètica, a quina més peculiar.

I ja que parlem d’idiomes...

Tinc una amiga que reivindica l’ús del català i és voluntària per a qui el vulgui aprendre. Fa uns anys vaig assistir a les classes de l’Ajuntament, però un accident em va impedir continuar. Hauria pogut seguir estudiant, però em va vèncer la batalla impossible dels accents i les pronunciacions. Tot i això, tinc a l’abast Softcatalà i eines per defensar-me amb dignitat. Els estrangers es pensen que sóc estrangera i els d’aquí també. Vaja, que passo per tot, menys per catalana, amb tot l’esforç que faig per no deixar de ser-ho.

I torno a allò de la gent. Perquè on n’hi ha, hi ha problemes.

Les dues últimes vegades que he estat a Barcelona ja no es tracta de perdre el català. Entres en un establiment del centre i et parlen en anglès. Només ens falta posar-nos la barretina o un pin i una identificació penjada al coll amb una bandereta perquè cadascú sigui atès en l’idioma que li correspon, com als congressos internacionals.

Els partits independentistes estan molt conscienciats per la pèrdua de la llengua cooficial, que se sàpiga. Ho dic perquè la meva amiga, que és a un pas de convertir-se en censora del règim lingüístic autonòmic, va retreure a un cambrer d’un club nàutic que no li parlés en català. Colombià, veneçolà, argentí... Tant se val. Quan la meva amiga va marxar, em vaig acostar al cambrer i li vaig dir que tenia tot el dret de parlar en castellà i de no ser humiliat en públic per això.

Però vaig una mica més enllà.

Estem tan mediatitzats amb les invasions “a lo pobre, como las patatas”, començant per Ceuta —tema candent i terrible allà on n’hi hagi—, que ningú no diu res de la silenciosa i persistent ocupació dels bars regentats per asiàtics; ni de si els menús escolars contenen més halal que cuina tradicional. I què passarà si d’aquí a no res es demana menjar kosher o amb gust de l’Amèrica Llatina? Què me’n dieu dels múltiples establiments de kebab, un al costat de l’altre? Tal com vaig veure a Bournemouth, U.K.

Jo a la meva amiga, ja li he dit que aquests nous ciutadans venen d’una cultura tàctica: tenir molts fills; els exèrcits amb què es domina el món. I aquí estem, veient com l’índex de natalitat trontolla entre el voler i no poder, amb adults que continuen vivint a casa dels pares i, per tant, fan impensable tenir un fill, sigui espanyol o català.

Que Barcelona elimini els pisos turístics perjudicarà una amiga meva que no té jubilació. Que faci pagar als creueristes no impedirà que el mar continuï contaminant-se.

Baixeu al pudent metro de Barcelona i busqueu dos catalans. O una persona sense maletes.

No hi cabem tots. I no només per la immigració. Tampoc pel turisme. Per això vaig fugint de qualsevol municipi que basi la seva riquesa en la gentrificació.

I ara us faré una confessió digna de sagristia i amb exigència de penitència: com més he estimat el meu país, la meva Barcelona i la meva Catalunya, més lluny n’he estat. Escolteu, que jo soc d’aquelles a qui La Santa Espina emociona tant com un tema de Duke Ellington. No tinc mida.

No arriba a morriña gallega. Arriba al convenciment que les llengües estan fetes per entendre’s, no per barallar-se. I que els espais estan fets per gaudir-los, no per ser usurpats.

El català ha de continuar viu. Però compte: amb tant d’odi cap a l’espanyol i l’àrab, qualsevol dia encara acabarem parlant rus... o xinès... No sé si la meva amiga, defensora de la llengua del poble, i jo hi serem per agenollar-nos davant d’imposicions sobre la identitat, el territori i la llengua.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.