Des de quan notificar, denunciar —fer públic, comunicar— un tema administratiu és un assumpte personal?
Ho pregunto perquè, de tot el que he escrit i que també ha quedat palès en el meu llibre, a Salou li he llançat moltes més roses que espines.
He escrit sobre famílies notables, polítics exemplars i empresaris modèlics. He explicat coses que vam fer plegats i que van ser importants. Moltes, pràcticament per solidaritat, sempre des de la bona fe i amb una exigència professional impecable.
I precisament va ser el 2024, vint anys després de marxar a Turquia, quan vaig poder recollir literalment tot l’afecte que hi havia quedat.
Alumnes que ja són mares. Les seves mares, aquelles grans còmplices dels meus actes públics, convertides ara en àvies.
No sé quantes persones em vaig trobar pel carrer Barcelona i quantes vegades ens vam abraçar felices i emocionades.
Saben una cosa?
Això és amor.
Perquè Salou són persones. No maons amb ciment.
I aquesta també és la meva història amb Salou.
Quan vaig tornar de Turquia no va ser perquè em faltés feina. El meu cap havia dimitit i, per lleialtat, vaig dir que me n’anava amb ell. Per Setmana Santa no vaig trobar pis de lloguer i vaig acabar marxant a Cambrils.
Però l’afecte per Salou continuava intacte.
Així que no: tenir bona memòria no és ressentiment.
És honor a la veritat.
I cansen les persones que es creuen perseguides.
Mireu: aneu a un ple i resultarà que l’oposició té mania persecutòria. Parleu amb els ciutadans i descobrireu que alguns no s’atreveixen a opinar per no posar-se malament amb ningú, per si de cas.
I, de tota manera, quin ego demostra qui se sent perseguit per mi i creu que la meva opinió el pot perjudicar.
Gràcies per fer-me tan important.
Però em passa com amb les folklòriques de Sálvame: jo només vull parlar de la meva feina, no de les misèries que arrossega l’Administració.
Perquè d’això estem parlant.
L’empresari turístic tindrà els seus revessos. El treballador tindrà els seus. I qualsevol ciutadà pot trobar-se amb una actuació administrativa que tingui conseqüències sobre la seva vida.
Això és el que assenyalo.
No soc la primera ni seré l’última.
Sorgeixen empreses com antiburocracia per ajudar ciutadans, treballadors i empreses. Serà per alguna cosa.
A Salou hi he vist morir el meu pare i la meva mare, portats des de Barcelona.
Aquí s’han pagat els tributs.
Aquí he perdut el meu germà.
Les fotografies d’en Quim ja les he donat al Centre d’Estudis Salouencs, una entitat independent, després de retirar la meva confiança a l’Ajuntament.
Perquè l’Ajuntament és la casa del poble.
No l’apartament turístic de qui ocupa l’Alcaldia.
I he triat aquest destí, igual que per al llegat de l’Escola Carol Dansa, perquè vull que aquest arxiu romangui, pugui ser consultat i arribi a qui té dret a conèixer-lo.
Així que sí: aquí hi ha afecte.
Molt.
Però l’amor també fa mal.
La meva norma número u és no tornar allà on vaig ser feliç.
La vaig trencar el 2024.
I va ser un error.
Vaig rebre moltíssim afecte.
Però també hi vaig trobar un despropòsit administratiu que no esperava.
I ara ja no puc dir que vaig ser feliç allà sense més.
Perquè la memòria també canvia quan un torna.
Per això, senyor Moreno, marxi.
Deixi de cobrar el sou que jo també li he pagat.
Com que el Loctite no té remei, canviï de cadira.
El seu partit, amb vostè en aquest càrrec, té una responsabilitat política.
Perquè jo vaig escriure per registre a Alcaldia, Igualtat i Padró.
Vaig formular tres preguntes concretes.
Cap de les tres instàncies va respondre al que preguntava.
Vostè, senyor Moreno, es va limitar a remetre’m a una resposta anterior.
I aquí estem.
Marxi, senyor Moreno.
Que no sap distingir entre cònjuge i germà.
Caram!
Així que, d’autoritats, les justes.
Com les ximpleries.
Perquè vostè, el 1995, on era?
Jo estava plenament integrada a Salou.
Aportant.
I no parlo des del més.
Parlo des de l’abans.
I per a una dona que ha superat un mobbing i un parell d’assetjaments sexuals laborals, li asseguro que perdre el temps amb les inconsistències del Padró és jugar a casetes.
Que, per cert, ja no en tinc a Salou.
AIXÒ NO ÉS PERSONAL.
És precisió quirúrgica sobre una actuació administrativa que considero inepta.
I és justícia poètica.
La responsabilitat de defensar la qualitat de l’Administració no és meva.
És de qui governa.
Jo només l’he assenyalada des del 2024.
I penso continuar fent-ho.
O és que la història amb mi també és mentida segons qui l’expliqui?
Deixaré molles.
Vint-i-dues cartes originals de felicitació i agraïment formen avui part del meu patrimoni professional.
El 2024, Esports, Cultura i el Patronat Municipal de Turisme de Salou en van revisar i confirmar oficialment l’autenticitat.
Els informes reconeixen la meva activitat, competència, compromís, eficàcia i dedicació professional.
Quedaran per a qui les sàpiga llegir sense biaixos.
Perquè aquesta història de desamor no la vaig començar jo.
El que va començar el 2024 va ser una altra cosa: la meva decisió de parlar públicament d’allò que considero injust.
I continuaré fent-ho.
No perquè odiï Salou.
Precisament perquè conec massa bé el que ha significat per a mi.
Perquè hi vaig deixar feina molt ben feta.
Hi vaig deixar solidaritat.
Hi vaig deixar passió i il·lusió entre les joves generacions.
Hi vaig deixar lluita professional i molta dignitat.
Hi vaig deixar una herència artística.
Hi vaig deixar persones que estimo moltíssim i que m’entenen.
Hi vaig deixar una part de la meva vida.
I també hi vaig deixar un pas important per l’hemeroteca.
Això no em converteix en enemiga de Salou. Ni tan sols de vostè.
Em converteix en una ciutadana que es reserva el dret de dir el que pensa sobre l’Administració de la seva ciutat.
Encara que algú s’enfadi.
Encara que algú ho interpreti com una qüestió personal.
No callaré.
La tocacollons sexagenària.
Braveheart de Salou.
Carolina
Figueras Pijuán
Antiga
resident i contribuent de Salou
Coreògrafa
i directora de l’Escola Carol Dansa
