Vostè i jo, els seus amics i els meus, tenim una cosa en comú: som exemples d’una generació que ha conegut més gèneres musicals que l’actual. Més canvis socials i polítics. Més conflictes bèl·lics. Més cels blaus i mars cristal·lins.
Una generació que ha conegut les vacunes obligatòries. L’EGB. L’objecció de consciència al servei militar. ETA. Els GRAPO. El 23-F. L’11-M.
I no hi ha cap garantia que els qui venen a ocupar, literalment, el nostre lloc arribin a saber més que nosaltres. No pas per internet. Per la vida.
Els desitgem que sàpiguen valorar allò que els sobra sense haver de conèixer la manca de tot.
Han eliminat la publicitat de les begudes alcohòliques, però la festa alcohòlica continua ocupant els parcs. Han omplert els paquets de tabac d’imatges esfereïdores i han prohibit fumar als espais públics, però la gent no deixa de fer-ho. Hi ha més campanyes de salut que mai, però la sanitat continua quedant curta davant d’algunes de les malalties més comunes i més greus.
Vostè i jo vam veure per televisió com l’home trepitjava la Lluna. Encara que allò hagués estat un immens plató de televisió, l’experiència hauria valgut la pena i jo aplaudiria un enginy semblant. Avui assistim a la teoria terraplanista mentre la NASA redueix la Terra a una patata. I a l’exploració de Mart, on encara no han aparegut els marcians que alimentaven les nostres fantasies.
Ja no existeix una cultura popular sobre l’alimentació casolana. Ara són els estudis mèdics els que dicten que sí i què no hem de menjar.
Pertanyem a aquella generació extraordinària, nascuda de supervivents de guerra. Una generació que, amb sort, va tenir quatre joguines perquè algú es va sacrificar per comprar-les. Alguns no vam tenir mai bicicleta. Molts només vam conèixer les vacances al poble i no la comoditat d’un ressort. Vam aprendre com les nostres mares deixaven de dependre del marit.
Per Tots Sants enceníem una espelma pels nostres difunts. Anàvem a ballar. A divertir-nos. No pas a drogar-nos ni a sortir amb la por de ser violades. I ells ens acompanyaven fins a casa amb l’esperança d’un petó. Sempre consentit. Vam ser les primeres a fer topless a la platja.
No caurem en dir que aquells temps eren millors. Eren els que ens van tocar. I els vam viure amb audàcia i tenacitat.
Però això ja no sembla un relleu generacional natural. És, possiblement, el moment en què qualsevol persona més gran de cinquanta-cinc anys ha de plantar cara i posar límits a l’exclusió. I aquesta exclusió té un nom: edatisme.
Cada vegada que vostè i jo, i tants amics, ens neguem a fer un pas enrere en el nostre dret a continuar sent actius, perquè podem, apareix la jubilació com un exili obligat i el retard sistemàtic de les prestacions converteix un dret en una altra forma de discriminació, en lloc de ser la recompensa de tota una vida.
Vostè i jo som aquella generació que ha lluitat per la família, per la feina, per la pau i per aquells que menys tenen.
“Tantes nits sense dormir”, deia un anunci de Larios. Nits idíl·liques i mirades trastocades a trenc d’alba com a sinònim de joventut. També moltes, fent torns de feina o de vetlla al costat d’un llit.
No. El sol no surt per a tothom. Som nosaltres qui correm a trobar-lo, girant al voltant de les mateixes inquietuds amb noms diferents.
Vostè i jo ens reconeixem amb la mirada a qualsevol lloc. Gairebé ja no en parlem. No fos cas que el modern que necessita proclamar el seu discurs buit a TikTok o a YouTube, o el coach d’una vida que ni tan sols és la seva, ens assenyali i pretengui amargar-nos l’existència a través de l’odi i la manca d’empatia que viatgen per la wifi gratuïta, l’únic espai que encara tenim en comú.
Vostè i jo encara tenim il·lusions per complir i experiència per aportar. No batalletes. Experiència.
Vostè i jo no vam néixer per rendir-nos ni per ser arraconats com un moble vell. Continuem lluitant. Mereixem allò que ens hem guanyat. Respecte. Gratitud. Lloc. I menys condescendència.
Perquè no corre saba nova si no la sustenta l’arrel.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
