Estic farta.
Farta d’obrir les xarxes i trobar-hi notícies sobre éssers vius torturats. Algunes de les d’aquesta setmana són de les pitjors. De debò.
No parlo d’amagar la realitat. Cal denunciar el maltractament. Però una cosa és donar a conèixer una atrocitat i una altra convertir-la en un post rere l’altre per provocar indignació.
Un animal torturat. Una notícia. Un emoji de ràbia. I a continuar.
Estem reaccionant o consumint l’horror?
Perquè correm el risc d’acostumar-nos a l’insuportable. Una barbaritat en substitueix una altra i la nostra indignació dura el mateix que triga a aparèixer la següent.
I també em preocupa la difusió constant i detallada d’aquestes atrocitats. De debò que tot serveix per prevenir? O estem donant idees a aquests fills de puta descerebrats que gaudeixen fent mal?
Escòria humana.
No vull més espectacle de l’horror ni indignació de pantalla. Vull conseqüències. Vull saber què passa amb qui tortura un animal, quin càstig rep i què es fa per impedir que torni a passar.
Algunes notícies treuen el pitjor de mi. Perquè, si el foc es mata amb foc, també se n’alimenta.
Però la ràbia sense conseqüències es consumeix sola.
I això és el que em preocupa: que acabem consumint l’horror amb normalitat.
M’hi nego.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
