Del càncer i les frases fetes

 

Durant el treball que vaig realitzar en plena comunió amb el malauradament traspassat amic i artista Pino D’Angiò, per a la seva obra de teatre musical, de la qual soc l’única representant legal, durant més de tres anys de converses telefòniques, emails i també algun viatge, hi va haver un tema que puc referir aquí perquè la seva reflexió també ha estat publicada en mitjans.

Pino era un artista inclasificable, però summament realista. I després de tants mesos, durant els quals ja m’havia avisat que un dia podia morir-se, em va deixar anar una reflexió que vaig acceptar com una veritat.

El malalt de càncer pateix una ansietat que no s’acaba mai, em va dir, perquè sempre es diu: “Havia lluitat contra el càncer”, “està lluitant contra el càncer”.

I Pino va continuar:

“Jo no estic lluitant. Contra el càncer no s’hi lluita. No existeix cap lluita. Tot és retòrica. El càncer t’obliga només a esperar. A creure que és possible que tot vagi bé. A esperar que els tractaments funcionin, a esperar que tu aconsegueixis salvar-te. És una espera sense fi. Aquí no hi ha lluitadors braus. Estem en mans de la medicina”.

Em va commoure molt, però el seu to no era en absolut el d’una víctima ni el d’un supervivent. Era el d’una persona que comprenia la fragilitat i l’absurditat de tot allò que es construeix al seu voltant i que, tanmateix, era valenta i molt forta.

Només afegeixo el final de la seva reflexió, perquè em va semblar aleshores, i encara m’ho sembla ara, una lliçó de vida sense dramatismes.

“Quan vaig tenir el primer tumor a la gola, em vaig preguntar: «Per què precisament a mi?»”.

Jo vaig empassar saliva, perquè molts ens hem plantejat la mateixa pregunta.

I no li vaig respondre res. Qui soc jo, més que una persona sense el talent de la revelació i molt menys addicta al biaix de confirmació, per fer que tot a la vida m’encaixi segons una creença o un destí, quan de vegades simplement es tracta que “t’ha tocat”?

I no, no em serveix que sigui per aprendre.

Encara no havia acabat d’assumir la cruesa d’aquesta qüestió que tots ens plantegem quan li veiem les orelles al llop, quan em va dir: “I quan em vaig curar… Quan vaig refer la meva veu sense cordes vocals. Quan vaig continuar fumant i això em produïa una caixa de ressonància per poder continuar parlant. Quan ja havia esquivat la mort. Aleshores em vaig preguntar: «Per què precisament a mi?»”.

I senyores i senyors, no tenim resposta per a això.

Per a això que, en una situació així, es plantegen tants malalts, tants amics i tants familiars.

No tenim resposta per saber per què a uns sí i a d’altres no.

Va ser una lliçó d’algú que mai es va autocompadir i que, des del primer moment, va organitzar-ho tot perquè la seva família no pagués les conseqüències de la seva malaltia.

I no, Pino no va lluitar. La seva lucidesa el feia tan sincer com provocador. Ell no hi veia mèrits, però tampoc va abocar el seu patiment sobre ningú. Una presència d’ànim, exemplar.

Ho van fer els metges de Brescia, on anava cada quatre mesos. Una mica més i se’ls queda a la taula d’operacions, amb una aturada cardíaca, i tantes, tantes coincidències que desmuntaven aquest concepte de lluita.

Ho va fer la seva família, mantenint la fe. Ho van fer els seus amics, com continuo sent jo, lluitant per retornar la seva obra pòstuma a Itàlia tal com mereix aquest llegat, després d’haver respectat rigorosament el dol. I ho faig de l’única manera que sé, després d’haver vist com se n’anaven els meus pares per la mateixa malaltia.

Per damunt del cadàver del càncer.

I l’esperança, crec, en el meu cas em paralitza, consumeix part de la vida que hauria de ser viscuda amb tota la intensitat possible mentre es pugui. Cuideu-vos.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.