Em trobo a Facebook —això és molt viejuno, diu un conegut de 24 anys— una plataforma, Antiburocràcia Catalunya, i com que jo em dedico, en les estones lliures, a farmear reclamacions en lloc d’aura, ja em crida l’atenció i la vaig seguint, per l’interès de veure si s’hi planteja algun cas institucional dissenyat per Kafka, com em passa a mi.
Però vet aquí que m’apareix la mare de tots els posts en referència a Bozzo, el director de Dagoll Dagom. Que interessant.
Bozzo critica l’excusa de fer els grans muntatges en castellà “porque así nos entendemos todos”.
Recorda que Dagoll Dagom fa dècades que demostra que els musicals en català poden omplir sales. Sí, poden, però potser altres artistes volen exportar les seves produccions a la resta d’Espanya i ampliar el seu públic.
La frase, però, va més enllà del teatre: és la mateixa frase que es repeteix a botigues, consultes o finestretes.
Jo, amb un nivell d’osadia màxima, perquè normalment no interactuo en comentaris, responc perquè em toca el teatre. Reconec que la frase existeix, adverteixo que l’espanyol és una llengua cooficial i defenso que, en sanitat, per a mi el prioritari és rebre una solució i no abandonar una consulta per la llengua en què soc atesa i jugar-me la vida a urgències.
I, com a resposta de mig foc al meu comentari, m’apareix el tal A. R., que textualment respon: “Com Ciutadans, oi? Ja us heu retratat”.
Jo, davant d’aquesta deriva de l’opinió, només he de dir que no, absolutament no. Jo parlo com a artista lliure. “Ciutadans”? No, gràcies. Jo no participo en funerals de desconeguts.
Les arts d’endevinar intencions, senyor, no funcionen amb mi.
No tinc carnets ni afiliacions. I no em polititzi: és una opinió, no un manifest polític.
És molt arriscat fer retrats sense càmera. Gairebé futurista.
.jpg)
ENBlau, d’El Nacional.cat, ho titula així: Bozzo clava una cleca als que com Àngel Llàcer fan musicals de gran format en castellà: “M’aixeco i me’n vaig”.
I recordo que Bozzo també ha qüestionat la Nina per declarar que se sentia acollida a Madrid, burlant-se’n en traduir-la com Muñeca. Quin gran gag: Josep Lluís aquí i a la Xina.
Mentrestant, altres companyies catalanes, com La Cubana, trien lliurement la llengua de les seves produccions segons el territori.
I els artistes i companyies que venen de gira a Barcelona tampoc no reben aquesta exigència. És que les òperes del Liceu es fan en català?
De moment, només se li ha exigit al Papa.
I els dic que La Cage aux Folles i Priscilla perden molt si se les treu del seu idioma original. Una rima en anglès no coincideix literalment en un altre idioma: cal adaptar-la, i en aquest procés alguna cosa de l’original inevitablement es perd. I, a més, aquí mamen tots de la mamella dels drets: els que escriuen les noves lletres també cobren.
El meu llibre, escrit i publicat en espanyol, es va presentar a 3Cat, a Tot es mou, i jo allà vaig parlar en català. A més, escric en quatre mitjans digitals en català.
Aleshores, a X, Joel Joan escriu: “Estan culpant la llengua dels seus fracassos com empresaris. De primer de primària. Aneu a la puta merda”.
Només voldria recordar-los a tots ells que, durant els anys 90, amb la implantació d’altres models de programació cultural als ajuntaments, les festes majors van anar deixant enrere les varietats, les vedets, els còmics i les orquestres que havien estat el circuit professional de molts artistes catalans.
El rock català i els espectacles vinculats als actors de TV3 van anar ocupant aquell espai. I molts artistes que vivíem d’aquell circuit vam deixar de treballar-hi.
Immersió, senyors. Una política institucional de normalització i promoció del català. La Llei 7/1983 establia expressament que la Generalitat havia de fomentar el teatre, els espectacles i altres manifestacions culturals públiques en català.
Cal també apuntar un fet: el muntatge original del musical Mar i cel de Dagoll Dagom es va poder fer el 1988 gràcies a un finançament que Joan Lluís Bozzo explica així a El Periódico: “Convencimos a Jordi Pujol a través de Miquel Roca. Pujol pensó que los socialistas le estaban ganando la batalla en el terreno de la cultura y quiso apostar pagándonos la mitad de Mar i cel».
D’aquí, explica el mateix Bozzo, l’etiqueta de companyia convergent que molts van penjar a l’esquena de Dagoll Dagom.
En canvi, a El Molino i l’Arnau se’ls va deixar agonitzar, perquè el teatre canalla del poble que no està per drames ni sofisticacions no comptava.
Així s’entén millor la catalanitat.
I no només això: aquells mateixos anys 90 jo ballava en anglès, a la Corporació catalana, i ningú em va treure a passejar l’estelada.
Vist que és molt difícil ballar en idiomes, entenc que, si no es fa en català, no correspongui cap subvenció.
Ara els tradueixo tot això en primera persona:
Artistes: el gremi menys corporatiu i més caïnita.
I sé de què parlo.
Perquè quan un artista produeix i competeix per la platea, s’ha acabat el col·leguisme i el bon rotllo.
Em nego a acceptar que la catalanitat de cartilla passi per l’aprovació d’aquests personatges que obtenen rèdits polítics d’aquest tipus de declaracions.
Cadascú valora la seva inversió econòmica i la seva audiència. És perfectament legítim.
Aplaudeixo que Bozzo triï el català per a les seves obres. És la seva elecció i mereix tot el meu respecte.
El que no accepto és que aquesta elecció es converteixi en una vara de mesurar per als altres artistes i, menys encara, en una raó per menysprear-los.
No estem per sermons ni per certificats de catalanitat cultural expedits per un tòtem de la indústria ni per un actor entestat a fer que anem al teatre en la llengua que ell vol.
Eleccions, no imposicions. El teatre és universal i qui es juga els diners decideix com.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
