Abans, el vent em molestava. Em posava nerviosa, era com l’udol d’una bèstia que semblava que t’havia d’atrapar en una cantonada del carrer. O com si el mar, amb el seu onatge furiós, hagués de desplomar-se damunt meu.
He vist vents, a Cambrils, a Miami, a l’Hospitalet de l’Infant, arrossegar branques, para-sols, contenidors, persones... jo inclosa.
Ja no em molesta. L’he integrat en la meva manera de sentir.
Però a la Terra Alta, enmig del silenci de la natura, l’aire m’ha estat fregant la pell, xiuxiuejant al compàs del moviment de milers de branques i retornant-me una calma que, al capvespre, amb l’última lluna plena, reproduïa les poques certeses dels pobladors ibers d’antany.
Un murmuri compassat, de vegades impulsat per una gran mà celestial, com si es tractés d’una balada encara per escriure.
I si ja soc una fan declarada de les tempestes amb pluja i llamps, aquesta experiència m’ha revelat alguna cosa més: la petitesa humana davant la natura.
En un bungalow, amb els meus dos éssers més estimats, el so de l’aire ens ha recordat allò que és important.
L’únic.
Entre tot aquell so de l’aire, m’he escoltat a mi mateixa i a tots els que han passat per aquí...
No he vist fantasmes, no. Però els he sentit passar de llarg, sense xiulets ni escaramusses.
En ruta, sempre cap allà on el vent acompanya, enduent-se sovint el dolor i l’alegria com a pagament del peatge d’aquest camí que és la vida.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
