De vegades, les mancances més grans que trobem en els altres no tenen a veure amb el que saben, sinó amb el que no vam saber dir-nos: l’amiga que va desaparèixer sense acomiadar-se, el pare que no hi va ser, el company amb qui va quedar alguna cosa sense aclarir, l’amor que no va poder ser, les raons que mai no vam arribar a compartir.
I, si cal, m’hi incloc. Perquè una cosa és no donar explicacions ni justificar-se, i una altra de ben diferent és deixar preguntes sense resposta que el temps no resol: només les enterra… Vives.
Hi ha una diferència entre la inexperiència, la malaptesa i la decisió de callar. Entre no saber com actuar, no trobar les paraules i triar no dir-les. Però també importa el que queda en els altres: els dubtes, les ferides i tot allò que mai no van arribar a comprendre. El temps corre. Ens dona l’oportunitat d’aprendre, però no garanteix que arribem a comprendre a temps. El que hem viscut no pertany únicament al passat. Deixa empremta en les nostres emocions i forma part de qui som avui.
Em sembla trist pensar que unes poques paraules necessàries es puguin quedar sense dir perquè creiem que ja no val la pena pronunciar-les. Cal distingir entre l’honestedat amable i la sinceritat despietada. Entre decidir si algú o alguna cosa val la pena i renunciar a dir allò que potser necessita ser dit. Entre buscar la pau i deixar assumptes pendents que continuen ocupant un lloc dins nostre. Jo trio la pau.
Crec que molts dubtes trobarien descans si ens atrevíssim a parlar. Perquè, com les gotes de pluja, les paraules també troben el seu camí, encara que de vegades triguin molt més del que ens imaginàvem.
Agraeixo especialment l’oportunitat que m’ha donat el temps: el regal de reconnectar amb amigues i familiars a qui, en el seu moment i molt a desgrat meu, no vaig saber dedicar l’atenció que mereixien. En aquests darrers anys he reprès relacions que semblaven suspeses. I, amb la perspectiva que dona la distància, no he tingut cap inconvenient a admetre: “Vas ser al meu costat i no et vaig saber correspondre, o els nostres camins es van anar allunyant pel seu propi curs”.
Els qui em coneixen bé saben que he trigat dècades a fer confidències. També he carregat amb assumptes que no em corresponien. L’experiència m’ha permès mirar enrere amb més perspectiva i reconèixer allò que abans no vaig saber veure. Per això, agraeixo les paraules que arriben, encara que sigui vint, trenta o quaranta anys després. Jo també envio correus electrònics i missatges de conciliació per acostar posicions, aclarir allò que ha quedat pendent i fer les paus. Perquè, si vaig compartir una part de la meva vida amb algú, vaig voler ser una bona persona en la seva. Quant de temps ens queda?
Diguem el que hem de dir. Al nostre temps, al seu… però diguem-ho a temps. Pot ser important per a qui encara no ho sap. Alliberem-nos. Pel nostre bé. El final és inevitable i no permet equipatge.
Als meus companys de viatge, gràcies. Soc el resultat humà de tots vosaltres. Parlo des del que he viscut, des del que he comprès amb el temps i des dels meus propis errors. Sé que tots tenim les nostres raons i les nostres dificultats. Però també sé que no totes les oportunitats es repeteixen. I continuo sent conscient de les meves paraules, procurant aclarir allò que va poder generar dubtes o causar dolor.
Si la ferida va ser voluntària, arriba un moment en què ja no hi ha cap urgència que la pugui curar. Aleshores, ja no es gira full: es crema el llibre.
Però silenci, no. I excuses, tampoc.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
