Hi ha tràmits que duren cinc minuts. El meu ha durat dos anys i vuit mesos.
Era un empadronament. Només un. A casa meva, de la qual era copropietària i on vivia. Res de l’altre món.
El febrer de 2024, el Padró de Salou em va demanar l’autorització signada del meu germà, l’altre copropietari, que ja hi constava empadronat. Sense aquella signatura, el tràmit no avançava. La vaig portar. Em vaig empadronar.
Però em va quedar un dubte, i el vaig preguntar on tocava. La Generalitat em va respondre per escrit, el 15 de març de 2024, que si residia efectivament al domicili no calia cap autorització: l’Ajuntament podia comprovar la residència.
Vaig fer tres preguntes a l’Ajuntament. Sota quin criteri se m’exigia aquell document? He de consultar altres administracions per saber com m’ha de tractar la meva? I si el meu germà no hagués signat, m’haurien denegat l’empadronament?
Primera resposta: un paràgraf sobre cònjuges. En tenia, però ell no era propietari del pis i molt menys avalador de la meva santa voluntat.
Segona resposta, al juny: “En remeto a la resposta enviada el dia 4 d’abril”. I fins aquí.
Dos anys després, l’agost de 2026, vaig demanar una cosa encara més senzilla: còpia dels documents del meu propi expedient.
Me’ls van donar. Ratllats. L’autorització del meu germà, entre d’altres, tapada amb tinta negra. Sense cap explicació.
Els meus propis documents.
Recurs de reposició. Reclamació a la GAIP, la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública.
Per un empadronament.
I llavors, el miracle. El 15 d’octubre l’Ajuntament estima el meu recurs. El 16, la GAIP m’admet la reclamació a tràmit i demana a l’Ajuntament l’expedient i un informe jurídic. I aquell mateix dia, a Padró li falta temps per lliurar-me l’expedient sencer, llegible, foliat, amb índex i tot. On abans hi havia tinta negra, ara hi ha lletres.
Casualitat, segur.
Ah, i un detall: a la GAIP vaig deixar escrit que no volia cap mediació. Després de dos anys de toreig, amb aquesta regidoria no hi havia res a mediar. Només calia que fessin la seva feina.
Es podia fer. Sempre s’havia pogut fer.
Ara que ho tinc tot al davant, sé també en què s’emparava l’Ajuntament: una instrucció de l’Institut Nacional d’Estadística sobre empadronaments en domicilis on ja hi viu algú. D’acord.
Aleshores, per què no m’ho van explicar així el 2024?
Per què em van parlar de cònjuges?
Per què, mentre feia el tràmit, ningú no em va dir que, si no aconseguia la signatura, la residència es podia comprovar per altres mitjans?
I per què, quan la Generalitat em deia una cosa i l’Ajuntament una altra, qui havia de fer de traductora era jo?
I encara hi ha una altra paradoxa. Tant el 10 de setembre, quan em van lliurar els documents ratllats, com el 16 d’octubre, quan me’ls van lliurar sencers, Padró em va fer arribar el meu propi expedient a través del cloud de Salou, en una carpeta identificada com a Recurs compartit públic.
Entre els documents hi ha el meu DNI i altra documentació personal. L’enllaç, amb una vigència de deu dies, s’obre directament des del correu electrònic, sense que se’m demani una identificació electrónica com IDCAT o Cl@ave. No sé quins controls d’accés té aquesta carpeta. Precisament per això, em pregunto quins criteris de confidencialitat s’han aplicat en cada moment.
Per ocultar-me documents del meu propi expedient, cautela. Per lliurar-me’ls, una carpeta compartida pública. La paradoxa no és menor.
Així em va arribar el meu propi expedient: Recurs compartit públic.
I ei!!! Jo també he après a ratllar. La diferència és que jo sé explicar per què.
Aquí no discuteixo un article de reglament. Discuteixo una manera de tractar la gent.
Perquè la mala gestió no sempre és una il·legalitat. De vegades és una cosa més quotidiana i més cansada: no explicar, no respondre, remetre’t a la resposta anterior, tapar el que no cal tapar i esperar que et cansis.
Jo no em vaig cansar. Però no tothom té el temps o la tossuderia per arribar a la GAIP per un empadronament.
Ja no visc a Salou. Ho explico igualment. Perquè un tràmit de finestreta no hauria de necessitar un recurs, una comissió de garantia i dos anys i vuit mesos de paciència.
I perquè, quan l’administració finalment fa el que havia de fer el primer dia, convé recordar quant ha costat.
I ara tot plegat consta a la GAIP, perquè he volgut que en quedés constància.
Però convé no confondre les coses: aquest no és el meu conflicte amb l’Administració. És el conflicte de l’Administració amb les seves pròpies obligacions. Jo només he demanat que les compleixi.
Expedient X. Capítol: resolt a mitges.
Iker, desconvoca la comissió. De moment.
Senyor Moreno, el convido a unes birres. Això sí, paga vostè: m’ho he guanyat.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
