dijous, 19 de novembre del 2026

In memoriam, Fina

 


Avui m’han comunicat que ha mort una dona que el temps transcorregut no m’ha esborrat de la memòria. La mare d’una companya de ballet. Possiblement va ser la primera dona, i a més mare de família, que em va parlar de tu a tu quan jo tenia 18 anys per fer-me entendre una cosa que encara ressona en mi: “Tu necessites una amiga que no et jutgi”.

Perquè això era, precisament, la vida d’aspirant a artista en un barri obrer com Sant Martí de Barcelona: ser jutjada. A l’acadèmia. A l’escala. En part de la família.

La Fina era una dona dolça d’entrada i resolutiva de sortida. Sempre disposada a ajudar. Sempre amb un somriure. La vaig veure per última vegada a la presentació del meu llibre al nostre barri, i duia els ullets humits de l’emoció. Però el somriure, intacte.

Aquests darrers anys, la malaltia la va anar castigant. I diré el que molts pensen però callen perquè queda estrany: jo, de les males persones que es moren, no me’n sap greu. Però de les bones com ella, entenc que en marxar s’emporten una part de mi, i em sap greu el doble. Perquè el dol no serà aparatós en la seva expressió, però és una ombra que ja es queda en el record. Perquè al cor i a la memòria hi caben molts, però, d’alguna manera, ens sentim orfes.

Han passat dècades i encara soc jutjada. Tinc amics que no ho fan, però allò que va ser una mà estesa per parlar en confiança ha estat, creieu-me, el més difícil de trobar en tots aquests anys. I una sempre torna a l’inici quan comprèn que hi ha persones que venen amb llum i d’altres que sempre portaran foscor. La seva partida no em deixa a les fosques: em recorda el valor del que he sabut apreciar.

A la Fina li agraeixo que portés al món la seva filla, companya que ha sobreviscut a l’allunyament que sí que he comès amb altres persones d’aquella època. Amb la Fina se’n van els meus anys de preguntes que només ella va poder respondre’m. I amb ella mor també el maleït càncer que la va fer patir.

Sigui com sigui, jo no envio petons al cel. Ni compto les estrelles. Jo miro dins meu i li dono les gràcies per haver passat per la meva vida.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.