Avui m’han comunicat que ha mort una dona que el temps transcorregut no m’ha esborrat de la memòria. La mare d’una companya de ballet. Possiblement va ser la primera dona, i a més mare de família, que em va parlar de tu a tu quan jo tenia 18 anys per fer-me entendre una cosa que encara ressona en mi: “Tu necessites una amiga que no et jutgi”.
Perquè això era, precisament, la vida d’aspirant a artista en un barri obrer com Sant Martí de Barcelona: ser jutjada. A l’acadèmia. A l’escala. En part de la família.
La Fina era una dona dolça d’entrada i resolutiva de sortida. Sempre disposada a ajudar. Sempre amb un somriure. La vaig veure per última vegada a la presentació del meu llibre al nostre barri, i duia els ullets humits de l’emoció. Però el somriure, intacte.
Aquests darrers anys, la malaltia la va anar castigant. I diré el que molts pensen però callen perquè queda estrany: jo, de les males persones que es moren, no me’n sap greu. Però de les bones com ella, entenc que en marxar s’emporten una part de mi, i em sap greu el doble. Perquè el dol no serà aparatós en la seva expressió, però és una ombra que ja es queda en el record. Perquè al cor i a la memòria hi caben molts, però, d’alguna manera, ens sentim orfes.
Han passat dècades i encara soc jutjada. Tinc amics que no ho fan, però allò que va ser una mà estesa per parlar en confiança ha estat, creieu-me, el més difícil de trobar en tots aquests anys. I una sempre torna a l’inici quan comprèn que hi ha persones que venen amb llum i d’altres que sempre portaran foscor. La seva partida no em deixa a les fosques: em recorda el valor del que he sabut apreciar.
A la Fina li agraeixo que portés al món la seva filla, companya que ha sobreviscut a l’allunyament que sí que he comès amb altres persones d’aquella època. Amb la Fina se’n van els meus anys de preguntes que només ella va poder respondre’m. I amb ella mor també el maleït càncer que la va fer patir.
Sigui com sigui, jo no envio petons al cel. Ni compto les estrelles. Jo miro dins meu i li dono les gràcies per haver passat per la meva vida.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

