Jo no sé vosaltres, però estic una mica cansada de ser la forta. Sempre. A la família, a la feina, davant les crítiques i les adversitats. Ser el suport de tothom.
No soc la salvadora de ningú. Mai no ho he volgut ser, però em vaig veure obligada a no deixar algú enrere i, encara pitjor, a no deixar-lo sol.
He arribat a formular la meva pròpia teoria sobre la frase “tu ets forta”. Ja ho superaràs.
Hi ha diversos tipus de persones darrere d’aquesta frase.
La que et deixa tirada perquè ets forta i creu que no necessites suport. Com pots necessitar res d’algú que vas acollir i cuidar? Reciprocitat zero. El teu paper està sobredimensionat.
Després hi ha qui t’ho diu com si fos un encanteri màgic, un premi de consolació: estàs fotuda, però ets forta. Així se’n desentén i considera que la seva missió ja s’ha acabat.
Amb aquesta frase, moltes persones s’haurien ofegat o haurien caigut per un precipici.
Perquè els herois, a banda de les estrelles dels còmics, són resilients. Quina paraula més oportuna! Serveix per a tot.
Però no soc cap heroïna. Tampoc una víctima. Soc una guerrera. I això té un cost.
El 2021 vaig publicar al meu llibre que cap putada a la vida m’havia fet abaixar el cap fins que vaig veure morir la meva mare. Va ser la primera vegada. També vaig dormir a terra amb el meu gos malalt, que se’n va anar una setmana després. No em vaig rendir, però vaig conèixer el meu límit.
Quan et trenques —jo ja he passat per dues demolicions personals, una el 2007 i una altra el 2025—, descobreixes que ja no tens on agafar-te.
L’amor ajuda, desterra la solitud, però no completa el procés intern.
L’amor és un testimoni que pateix per tu. I jo això no ho he volgut permetre mai.
“Ets forta” és, massa sovint, una altra manera de dir “ja t’espavilaràs”. I després hi ha el no menys odiós “treballa-t’ho”. Aquí em puja el vòmit de la ira, que la tinc, però també la dosifico.
Perquè sense eines no hi ha solució.
És clar que soc forta, però també em permeto deixar de ser-ho. I trec la cavalleria quan algú es pensa que pot abusar d’aquesta condició humana.
Aleshores apareix l’inevitable: “Qui s’ha cregut que és?”.
Doncs la forta.
Us heu passat tota la vida dient-m’ho. Així que gràcies pel ciment per a aquesta construcció.
Soc la que plora quan s’equivoca i quan contempla el dolor dels altres. La que motiva quan ningú més ho fa.
Soc una atleta de la superació i de l’inconformisme. Ja he passat per totes les humiliacions possibles: laborals, familiars i personals. No ignoraré les meves emocions. Són l’únic que em queda com a persona.
Fa un any estava en ple tractament. Res de medicació. Només parlar, deixar anar, posar ordre per dins.
Estava trencada, però vaig posar per a un fotògraf professional, en P. Argilaguet, perquè vaig recordar aquella escena d’El príncep de les marees, quan la família, en absència del pare, és atacada. Quan el pare torna, un home que també és agressiu, s’asseuen a sopar com si no hagués passat res. Només que la nena porta el vestit del revés.
Jo també portava el vestit del revés. Ningú no ho va veure.
I mentre tot això passava, em van fer una entrevista a La Vanguardia per parlar de l’edatisme, tan evident. Intel·lectualment, he treballat més que mai. He publicat a la premsa, he escrit i he continuat desenvolupant la meva activitat creativa sense descans.
El 2026 també se n’ha anat la meva gossa. Una altra pèrdua.
I sí, també he anat a un concert de Bruno Mars. Perquè, com deia un company coach: “Estimar és urgent”. Però jo ho amplifico: ser feliç és obligatori.
Soc una altra. Ara no podeu dir que em coneixeu.
Després del 2025, crec que he de reescriure la meva fortalesa.
En tinc de sobres, però aquesta vegada vigilaré molt bé a qui permeto conèixer-la i a qui decideixo regalar-la.
La meva més sincera solidaritat amb tots els forts com jo.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
