Es diu, amb raó, que la pràctica exigent de l’esport
requereix una gran fortalesa. Tant física com mental. Només així s’explica que
se superin grans reptes. Ho vam veure amb Francesc Calabuig, Cala, i amb Eduardo Naya. Avui vull parlar
de dos ciclistes veterans: la Carme Ramos i el Matías Sánchez. El 21 de juny
van participar a la Quebrantahuesos, a Sabiñánigo (Osca), una duríssima marxa de
200 quilòmetres que cada any atrau milers d’aficionats. Fins al punt que per
raons de seguretat i organització se’n limita la participació a 7.500
ciclistes. La Carme era la primera vegada que hi anava (categoria de més de 54
anys) i Matías, la 13a (categoria de més de 65 anys).
La tortura del Marie Blanc
La marxa va començar segons el programa previst pels dos
salouencs: marcant ritme però regulant. És a dir, sense gastar forces
inútilment. Al quilòmetre 47 es van trobar amb la primera dificultat muntanyosa
de la jornada: el port de Somport, de primera categoria. Hi havia forces. Tot bé. Es tractava d’afrontar tot seguit el segon gran repte: el port de Le Marie Blanc, als Pirineus
francesos, situat al quilòmetre 97 i també de primera categoria. Tot i que amb els
quatre últims quilòmetres endimoniats. El coronen cansats però objectiu també complert. Ara tocava
enfilar, finalment, el llarguíssim coll (29 quilòmetres) de Le Pourtalet,
igualment de primera categoria. Va ser, però, en la baixada de Le Marie Blanc que la
Carme va patir l’accident: un altre ciclista se la va tirar a sobre i gairebé la llença precipici avall. Immediatament (la Quebrantahuesos està molt
ben organitzada), una ambulància li va fer una cura d’urgència. Però li van
recomanar que no seguís. Perquè estava força tocada físicament. Però no mentalment.
Sis mesos d’entrenament
“No arribaràs,
no arribaràs”, li repetien els qui l’assistien. A sobre, la bicicleta estava avariada. Però la
Carme no s’ho va pensar. “Continuo”, els va contestar. “Que sí, que continuo”, va
reiterar davant la insistència que ho deixés córrer. A més, el Matías,
que l’havia acompanyat en tot moment i és fisioterapeuta, es va comprometre a
no deixar-la. Dit i fet. Uns bombers li van arreglar com van poder la bicicleta
(el canvi s’havia espatllat) i la Carme, cent inacabables quilòmetres després, va
assolir el seu anhelat objectiu. “M’havia estat entrenant per a aquesta marxa
des del gener i no podia abandonar”, m’ha explicat aquests dies. Encara està adolorida,
però ja s’ha apuntat a la pròxima Quebrantahuesos. No sigui que després
no trobi plaça. A dalt, la Carme, en el moment d’arribar a la meta.
