“Abans
d’obrir ens demanen voluntaris per a les meses i m’hi ofereixo sense dubtar-ho,
tot i que no sé com ens ho farem per votar, doncs no hem vist entrar cap urna.
Però quan entro a la sala i veig les meses, cada una amb la seva urna, les
paperetes, els sobres i els ordinadors, el que em ve al cap és «Això és un
miracle!», i els ulls se m’omplen de llàgrimes”.
“Un dels meus records més
punyents d’aquell dia és el d’una dona que va presentar-se al capdavant de la
cua. Plorosa, ens va explicar que la seva àvia havia mort el dia abans i que
disposava de molt poc temps per votar, perquè havia d’agafar un tren que la
portés a reunir-se amb la resta de la família. Que volia tanmateix dipositar el
seu vot perquè la seva àvia ja no ho podria fer. Amb llàgrimes als ulls, tots
vam estar d’acord en deixar-la passar de les primeres. Encara avui m’emociono
només de pensar-hi”.
“El que em va emocionar més va ser que fèiem un passadís
perquè passés la gent gran a votar en primer lloc. Vam passar molts nervis
perquè van intervenir la xarxa i, quan finalment es va aconseguir, vam aplaudir
tots. Dur estar tantes hortes custodiant les urnes, però orgullosa d’haver-ho
fet”. (Continuarà.)
